Poeta Per Un Dia

Encontres a la Cinquena Fase

2012-01-28T11:42:00.005+01:00

El contacte físic i, més específicament, el fornici, esdevé una qüestió gens trivial sota una gravetat de 3g, si bé es podria afirmar que el fornici, de trivial, en té poc, i qui afirmi el contrari és que no acaba d’entendre exactament les ramificacions que s’estenen més enllà del pur acte copulatiu. Les espècies autòctones d’aquest continent, però, pel que vam poder observar des d’òrbita, practiquen aquesta lloable activitat arreu i en tot moment.

Poc després d’aterrar diversos individus d’una d’aquelles espècies, entre ells alguns d’aspecte vagament femení, s’acostaren a la nau. La terrible ànsia gravitatòria del planeta es traduïa en ossos ferms, musculatura generosa i, en general, en un caminar (feixuc) i un postat (deixat) que recordaven, segons com, el d’un hipopòtam. Malgrat tot, un viatge de tres anys i mig per l’escletxa d’Schwarzschild tergiversa el concepte i els llindars de la bellesa al més platònic i enamoradís dels aventurers espacials, encara que el temps real passat fora de la cabina d’estasi no s’allargués més de dues setmanes.

Els membres de la tripulació m’animaren amb xiulets i gesticulacions obscenes a establir el primer contacte amb aquells éssers, i a derivar-lo immediatament cap a una coneixença més profunda i satisfactòria. Com a cap de l’equip científic no vaig poder-m’hi negar. L’atmosfera, perfectament respirable, em permeté sortir de la nau nu de pèl a pèl. Els altres, com regeix el protocol, esperaren dins, i enregistraren fil per randa els fets des de la seguretat que ofereix el gruix de viscoplàstic de l’escotilla.

Tot s’esdevingué molt de pressa, i quan sortiren els altres científics i el capità amb les pistoles sòniques ja era massa tard. Val a dir, si serveix d’alguna cosa, que jo no recordo res del que passà i que en els arxius hologràfics que molts de vosaltres haureu vist i comentat, des de fa setmanes trending topic a les xarxes socials instantànies PlankBook11D, sóc una simple víctima del destí, un sacrificat màrtir de l’exploració científica. Cal mencionar, també, que aquests enregistraments no compten amb el meu vist-i-plau, pel que us agrairia que no en féssiu còpies pel vostre gaudi solitari o en grup.

Segurament podeu criticar-me el fet que, amb la meva formació acadèmica i bagatge curricular, no parés atenció als particulars ritus reproductius d’aquella espècie. Ni tampoc al petit detall que les femelles, classificades com a Mantis moreschi en honor al darrer castrato de la història de la lírica, mostraven una certa tendència a assegurar l’exclusivitat del component genètic masculí de la seva descendència. Estareu d’acord amb mi, però, que la pràctica d’aquella curiosa variació de la fellatio, just després del concúbit, ni fou, ni serà mai, gens engrescadora.

Una trucada

2012-01-21T10:15:00.002+01:00

Surt de casa amb un telèfon entortolligat al coll, com si fos un gat mort. És un telèfon antic, negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons. El va trobar al fons d’un armari, sota mantes i coixins vells, miratges d’una altra època.

Pel carrer li agrada aturar-se davant les botigues de telefonia mòbil. Les primeres vegades, passada una estona, sortia una noia de la botiga i li demanava si el podia ajudar en alguna cosa, si es trobava bé. Darrerament l’escridassen des de darrera el taulell, li diuen que marxi o trucaran la policia.

Sovint segueix amb la llengua les incrustacions de sal que s’acumulen a les arestes de les figures de metall del passeig marítim. La sal li recorda les llàgrimes, quan encara sabia plorar. Ara té els ulls i el cor secs com paper d’estrassa.

Hi ha qui ha vist com es treu la sabata i se l’acosta a l’orella. Aleshores posa cara de concentració, com si fos un agent secret i del telèfon dissimulat a la sabata en sortís una veu recitant un codi de setze xifres que li calgués memoritzar a l’instant. Després es torna a posar la sabata al peu, acarona el telèfon que porta penjat del coll i s’encamina cap al port, o cap a la botiga de telefonia mòbil.

No parla mai amb ningú. Si algú li pregunta alguna cosa respon que no té temps de parlar, que està esperant una trucada molt important.

En el fons, però, sap que aquella trucada que espera no la rebrà mai. Sap que el telèfon que porta al coll no es posarà a sonar, i que les noies de la botiga de telefonia mòbil, enlloc de fer-li ganyotes i crits per què marxi, no sortiran de la botiga i li diran que hi ha una senyora a l’altre costat d’un dels telèfons que tenen allà exposats, i que demana per ell.

S’ha passat mitja vida esperant aquella trucada, primer tancat a casa, al costat del telèfon, més tard voltant pel món amb els ulls molt oberts, amb regust de sal a la llengua. Mitja vida en la que s’ha imaginat tantes vegades el dring de la trucada que si el sentís de veritat no sabria diferenciar-lo d’aquell que ressona dia i nit dins el seu cap.

Mitja vida o un instant, segurament no té importància. Fou el dia que s’adonà que no rebria mai aquella trucada que s’entortolligà el telèfon antic al coll per primera vegada i sortí al carrer. Negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons, com si fos un gat mort.

Empallegós

2012-01-07T10:56:00.002+01:00

S’obre els ulls amb un ganivet i dins hi troba fragments d’aquelles mateixes imatges que va decidir cremar el dia que ella el deixà. Fotografies descolorides de vores rosegades, imprecises tardes d’octubre, desdibuixades fogonades de passió, crits, llàgrimes i retrets. Tot és allà, dins dels seus ulls, si bé hi és i no hi és, li costa d’arreplegar aquella substància gelatinosa i tibar-la cap enfora, abocar-la a les mateixes flames que devoraren els records més immediats, més tangibles. Minuts més tard, satisfet, es torna a cosir els ulls amb un fil negre, rugós, que s’entrebanca a la nineta i li deixa la visió lleugerament moguda cap enrere, vagament desplaçada cap el vermell. Després agafa un tascó de fusta i un martell i s’obre el cap.

Bonange

2012-01-01T15:34:00.003+01:00

L’esclat de les espingardes burxa el silenci com si fossin arestes de dolor. La nit deixa espai per un gemec de lluna, suficient com per dibuixar el perfil d’aquells turons on, des de petita, m’agrada passejar, buscar bolets i maduixes silvestres, collir violetes, seguir el pare i l’avi quan anaven a fer llenya. Ara i adés, fogonades de pólvora s’esmicolen entre els arbres. Des d’on ens ho mirem la meva germana i jo, arraulides darrera els porticons mig tancats, la tristesa d’aquell espectacle ens arriba a l’ànima.

La meva germana ha descobert el soldat francès ferit que s’arrossegava en un racó del paller i provava de colgar-se de palla. Malgrat que no és pas una noia que s’ofegui al primer toll, he sentit el crit que feia des de la cuina i he anat corrents a veure què passava. El soldat francès tenia un esvoranc a la panxa, una ferida de baioneta o de punyal, d’aparença molt profunda, i d’on sorgia sang a raig fet, a més d’intuir-s’hi la lluïssor de les entranyes. Ben bé com hem pogut, l’hem tibat dels braços i l’hem fet seguir fins dins de casa, l’hem estirat al costat del foc a terra.

Ara, negra nit, està exactament en la mateixa posició que l’hem deixat, si bé ara i adés allarga una mica el braç cap a les flames. Tremola de cap a peus i no para ni un instant de remugar paraules incomprensibles en francès. De tant en tant tus com si s’ofegués, i li queden els llavis i la barba plens de petites gotes de sang.

La meva germana, que ajudava el pare i l’avi amb les bèsties, ha estat molta estona examinant-li la ferida. Després ha declarat que no es veia amb cor de fer-hi res i que no valia pas la pena fer-lo patir encara més posant fil a l’agulla i cosint la carn oberta. Li ha cobert la ferida amb draps tebis que immediatament han quedat xops. Després ha provat de fer-li beure una mica de brou, però a l’atac de tos posterior l’ha tornat a treure com si no l’hagués begut. La meva germana no creu pas que el soldat acabi la nit.

És molt jove, ben bé sortit del niu, i té una cara noble sota aquella brutícia, sang i pèl. La meva germana no es mou del seu costat ni un instant, se’l mira amb ulls humits, potser s’imagina una altra vida on aquell jove soldat no moriria escolat abans de trenc d’alba, on la guerra amb el francès no s’enduria el pare i l’avi i el meu home potser també, Déu no ho vulgui.

Fora continua l’espetec dels trets, si bé ara sembla que el gruix de la matança ha saltat més enllà dels turons. El soldat francès ja no tremola, i això, segons la meva germana, és mala senyal. Sovint ha d’acostar l’orella a la seva cara per sentir si respira. En aquestes ocasions el soldat deu notar el perfum que porta la meva germana i obre els ulls i es torna a posar a xiuxiuejar paraules, si bé ara sembla que es tracta d’una única paraula, que va repetint una i una altra vegada, alguna cosa com bonange. La meva germana li acaricia la cara i els cabells i somica fluixet, sense que el soldat pugui sentir-la.

Optometria

2011-12-19T12:11:00.003+01:00

Sempre els han vistos junts. Agafats de la mà, passejant prop del mar els dies que l’estiu encara s’arrela als arbres i a les flors i les onades fan pampallugues tornassolades on neixen mil miratges. Asseguts, l’un al costat de l’altre, en un cafetó petit i mal il·luminat del barri antic d’una ciutat on el temps s’atura, però només per ells dos. A la sortida del cinema, fent cua al supermercat, enfilant-se a l’autobús, deixant-se endur per la melangiosa melodia d’un músic de carrer.

Hi ha qui diu que sempre han anat junts, com germans siamesos, si bé altres ho desmenteixen, posen una data i un lloc al seu primer encontre: Catalunya Nord, 1962. Ella és una iaia de cabells blancs, generosos, curosament perfilats en una cua de cavall, amb un mocador virolat al coll. Ell és un home de mans rugoses, acostumat a treballar la fusta i la pedra, d’ulls pràcticament transparents.

Ella hi veu bé de lluny. Ell hi veu bé de prop. L’optometrista del barri on viuen, un home rialler per naturalesa, amb una bata d’una pulcritud immaculada, va examinar-los la visió un dia de primavera. A ella i a ell, acompanyats per la filla, que es casà amb un músic de l’orquestra filharmònica d’Oslo i que els visita sempre que troba un vol barat. Hipermetropia i miopia, va anunciar, i després va repartir quatre diòptries, dues per ell i dues per ella. Els va explicar que el seu punt de visió nítida en comú es trobava exactament a mig metre per davant dels ulls.

Això, però, ells ja ho sabien. Per aquesta raó van sempre junts. Bé, per aquesta raó, i també per què s’estimen amb bogeria i no poden separar-se ni un instant sense notar que el batec del cor es fa erràtic, comença a desentendre’s de la vida.

Quan miren el món, i sovint els agrada embadalir-se davant d’un aparador, d’un cel rogenc, o de la filigrana impossible d’un incunable a la biblioteca d’arts medievals, el miren a la vegada. Només així poden copsar-lo plenament, només així la bellesa s’arrela a la seva ànima amb la petita flama bellugadissa que coneixen alguns pintors i pocs poetes. Quan es miren l’un a altre sempre ho fan a la mateixa distància, no els cal cap cinta mètrica per saber exactament on posar-se per emmirallar-se, l’un als ulls de l’altre.

Tanquen els ulls cada vegada que es fan un petó, que s’abracen, que xiuxiuegen tendresa a cau d’orella. Ella podria forçar una mica la vista, ell podria aclucar lleugerament les parpelles. Però prefereixen no fer-ho, s’estimen més senzillament tancar els ulls i obrir el cor de bat a bat. Sovint no cal veure-hi per enlluernar-se de llum.

Aquell dia de primavera l’optometrista del barri no va insistir a què es posessin ulleres. La filla tampoc. L’optometrista i la filla es miraren i somrigueren, potser pensaren en la senyora optometrista i en el violinista noruec. Després observaren com ell i ella sortien de l’òptica agafats de la mà, amb el caminar molt alegre, com aquell dia, ara feia 50 anys, en què, per primera vegada, hi veieren sense veure-hi.

Contemplació

2011-02-04T19:12:00.003+01:00

Després d’esmorzar, amb els colzes recolzats a l’hule verd de la taula de la cuina i els ulls tancats, contempla el món. Sempre ho ha fet i sempre ho farà. Des de què era molt petit que, si es concentra una mica, pot sentir la presència de tots els éssers vius, notar-la dins del cap com qui nota, amb les parpelles tancades, que algú ha encès la llum de l’habitació. Dones, homes, però també animals, des del més gran al més menut, intueix la seva respiració, la flama que els crema, molt endins.

Si es concentra molt, i algunes tardes de festa hi dedica unes hores mortes, pot arribar a percebre els arbres, els branquillons més fins d’herba, cargolats de fred sota la boira gebradora, les flors als balcons de ciutats que mai ha visitat, a l’altra punta de món. Fins i tot un dia, ara farà un parell d’anys, sense saber com, mentre feia el llit, li va semblar sentir una escalfor infinita, una melodia formada per milions i milions de petites flames, de tots els colors imaginables, que provenia de més enllà de les estrelles, de multitud de galàxies tan llunyanes que la seva llum potser no ens arribarà mai.

Algunes vegades s’ha preguntat si és Déu. Però els poders de Déu són molt superiors als seus. No és així? Déu no només pot sentir el batec del cor, el xiuxiueig de les flames, la remor de les ganes terribles de seguir vivint, sinó que, a més, pot escriure lliurement al llibre del destí de tots aquells éssers, pot disposar sobre tots els aspectes de la seva existència, pot decidir si respondre súpliques i precs, és capaç d’aclucar els ulls a la misèria, la fam, el patiment, i fer veure que no ho veu. Ell, si no fos un simple observador, si tingués veu i vot per dirigir aquella trista opereta, si pogués sembrar felicitat arreu però li calgués decidir, per voluntat pròpia, deixar alguns camps erms, alguns deserts plens de pedres i arena i sang i escorpins, no ho podria suportar. S’hauria tornat boig o, en un darrer acte redemptor, hauria posat fi a la seva pròpia consciència.

Per això cada dia, després de contemplar el món, dóna gràcies a Déu de no ser Déu. Sospita, però, que ell és una de les breus flames que Déu fa molt de temps que no escolta.

“Què fas aquí rumiant? Que no ho veus que faràs tard a la feina? Au va, espavila”, diu la Dolores, la seva muller, des de la porta de la cuina.

El Manel s’aixeca, espolsa les tres o quatre molles de pa que hi ha sobre l’hule, fa un petó a la galta de la Dolores i, somrient, surt de casa per agafar l’autobús que el portarà a l’empresa de congelats on treballa des de fa anys.

Carta als reis

2011-01-05T09:00:00.001+01:00

Com cada anys des de què era molt petita, la nena havia escrit la carta als reis, una carta molt llarga, plena de petites confessions i de grans promeses, on cada lletra era perfilada amb tota la cura del món. La seva mare sempre l’avisava que, si no feia bona cal·ligrafia, els reis no l’entendrien i no li durien tot allò que havia demanat.

Tot sopant la mare preguntà a la nena: “I doncs, què has demanat aquest any als reis?”

I la nena, que ja no era cap nena, respongué que els havia demanat un fill.

La mare s’ennuegà, i acabà el sopar tossint mentre el seu gendre, el marit de la nena, li donava copets a l’esquena i li oferia un got d’aigua.

El gendre i la mare sovint parlaven de la nena, quan ella no els sentia. Dels seus acudits, de la seva innocència gairebé mística. La mare sospitava, però no li havia arribat a preguntar mai al gendre, que el matrimoni encara no s’havia consumat i que el llit, si s’escalfava, ho feia gràcies al braser que s’entaforaven sota els llençols.

La mare sabia que el gendre era un home de bé, que s’estimava la seva dona amb bogeria, que es passava hores despert, al llit, mirant-la dormir, atent a qualsevol signe de malson per despertar-la immediatament. Feia de fuster i era molt destre amb les mans. La mare sovint observava com aquelles mans, aspres de treballar la fusta, acaronaven la galta de la nena, com la nena tancava els ulls i respirava fluixet, deixant-se estimar.

La mare, però, aquells dies patia. Malgrat que la nena s’havia portat molt bé, com un àngel, aquell any els reis no li podrien portar allò que havia demanat. Ni que el gendre es tragués la son de les orelles i s’hi posés en cos i ànima, no era biològicament possible.

La nit de reis tot era fosc i quiet i al cel lluïa el gran cometa. Després de baixar dels seus camells, els quatre reis trucaren a la porta de la casa on vivia la nena, el seu marit i la seva mare. El marit els obrí i quedà meravellat. Els tres primers reis portaven or, encens i mirra. El quart portava un nadó als braços, el fill ros i blanquet que havia demanat la nena, la seva dona Maria.

Caronte

2010-12-31T10:08:00.000+01:00

.... negra nit cau sobre el plexiglàs, refracta els lagrange on s'acumulen ànimes, presoneres per sempre a l'espai sense gravetat, difractades entre el cel i l'infern ... negra nit cau, i es trenca a bocins molt petits, cristalls que esclaten amb so metàl·lic sota el pas del temps ... Caronte ofereix descomptes ran de llacuna Estígia i jo me'n vaig a dormir amb una moneda d'euro sobre cada parpella ...

El monstre

2010-12-05T01:38:00.002+01:00

“Què fas que no dorms?”
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
“Un monstre? A l’armari?”
“Sí, mira, es veu des d’aquí, està allà amagat, esperant que marxis i apaguis la llum per sortir i menjar-se’m”
“L’únic que veig és l’anorac que et poses per anar a l’escola. Va, tanca els ulls i a dormir”
“No, que tinc por”
“Els monstres no existeixen i tu ho saps. Només són aquí, dins del teu caparró, a la teva imaginació. O sigui que si el vols fer desaparèixer només has d’imaginar que ja no hi és. Ja ho veuràs: imagina que el monstre de dins l’armari ja ha marxat cap a casa, amb la cua entre cames, i que ell, també, té tanta son que ja ha anat a dormir. Fa uns roncs i unes ganyotes que fan molt riure. Fins i tot la seva senyora, la senyora monstre, li pica a les cames amb els peus, i a la panxa amb el colze, per fer-lo callar i que pari de roncar, però ell ronca que roncaràs”
“Es difícil”
“Prova-ho. Què? Encara és dins l’armari?
“No ho sé, no el veig ara”
“Ho veus. Va, ara a dormir”
“Deixa la llum encesa, però”
“Ja ets grandet per dormir amb la llum encesa”
“Es que el monstre té por de la llum”
“Deixa’t de monstres. No t’hauria d’haver deixat mirar aquells dibuixos a la tele. Va, dorm”

La mare surt de l’habitació del nen i deixa la porta una mica oberta, la llum encesa. Va a la cuina, renta plats, frega el fogó i passa l’escombra. Després seu al sofà i es posa a llegir. S’adorm, com gairebé cada dia, a la pàgina que fa quatre.

Es desperta una bona estona més tard. Espia a l’habitació del nen i el veu adormit, amb un braç aferrant el gosset de peluix que li va comprar el seu pare el darrer cap de setmana que li tocava passar-lo amb ell. Apaga la llum i, sense fer gens de soroll, surt de l’habitació i ajusta la porta.

L’endemà al matí la mare crida el nen, des de la cuina. Li diu que es llevi, que farà tard a l’escola i haurà de marxar sense esmorzar. El nen no respon i la mare el torna a cridar. Cansada, entra a l’habitació del nen per donar-li pressa.

El troba dormint. El desperta i, malgrat que s’afanya tant com pot a vestir-se i esmorzar, malgrat que ni tant sols té temps de rentar-se les dents, torna a fer tard a l’escola i la mestra s’anota a la llibreta diària que aquell mateix vespre trucarà a la mare per demanar-li que la vingui a veure.

La mare, a casa, posa una rentadora i rumia què farà per dinar i si li cal sortir a comprar o en té prou amb el que hi ha a la nevera. Ordena la seva habitació i també l’habitació del nen. És quan s’ajup per recollir el gosset de peluix, que ha caigut a terra, que descobreix, sota el llit, el blanc cadàver del monstre.

Opereta en un sol acte

2010-11-20T11:35:00.003+01:00

La mort no permet assaigs generals, el dia abans de la primera posada en escena. No és com quan de petits jugàvem a ser soldats, amb espases de fusta i pistoles de plàstic, i ens preparàvem per les trinxeres, la metralla i la sang. No és com les noies del poble, que aprenien a ballar entre elles i, després, potser, amagades darrera la tarima dels músics, també aprenien a fer petons. No és com aquells enamoraments platònics d’actrius fermes i seductores, de mirada incitant dins de fotografies en blanc i negre en pàgines de revistes entaforades sota el matalàs, efímers preliminars de l’amor que vindria, del cor trencat una i múltiples vegades. No, la mort no ofereix un tastet, no et deixa una estoneta per a què la provis i, si no t’agrada, la puguis tornar.

La mort ho sap, i per això, abans de sortir a l’escenari, es passa molta estona al camerino. Es maquilla bé, marcant perfectament el blanc a clavícules, estèrnum, costelles i pòmuls, es burxa els ulls, per enfonsar-se’ls al crani, passa la pedra d’esmolar per la dalla, es passeja per davant del mirall, amb l’embolcall de seda negra, i comprova la cadència de la tela, els reflexos morats que neixen de l’interior de la caputxa. Repeteix diverses vegades el moviment que farà amb la dalla. Cal que li surti perfecte. L’espectador s’ho mereix. Quan creu que està preparada, quan sona l’avís del director, s’enfila per les escaletes que comuniquen el camerino amb l’escenari. En el moment que la diva es posa sota els focus, però, abans que l’espectador hagi tingut temps d’aplaudir, el taló baixa i s’acaba l’únic acte de l’opereta.

El vol de la papallona

2010-11-05T06:13:00.001+01:00

Imagina’t, estimada, una papallona que vola erràticament, dibuixa un parell d’arabescos de groc sobre cel blau i, com una fulla seca de tardor, cau lentament, ales plegades en un darrer batec, sobre l’herba acabada de tallar, fresca i neta, d’un petit jardí. Imagina que un nen l’ha vist, i ràpidament s’hi acosta, amb dits tremolosos, l’agafa i se la posa al palmell de la mà, hi acosta molt la cara per veure-la ben de prop. El nen la toca amb la punta del dit, li segueix les ales, impregnant-se la pell de partícules d’arena groga que semblen polsim d’or. Imagina que, de sobte, potser esglaiant el nen, que fa un breu crit de sorpresa, una rialla de pura felicitat, la papallona, reviscolada, obre les ales i es torna a posar a volar, dóna dos tombs al voltant del nen i, molt fràgilment, s’enfila de nou per pintar de groc el cel. El nen la segueix amb la mirada, corre amb els peus descalços sobre l’herba fins que arriba a la vora del jardí, just per observar com la papallona es perd per entremig dels arbres del bosquet fosc i amarg que hi ha més enllà de la tanca, a l’altre costat del caminet.

La nostra relació, estimada, és com el vol d’aquella papallona.

Flors

2010-06-05T10:20:00.004+02:00

aquí: http://revistacriteri.blogspot.com/2010/06/flors-als-cabells.html
:

Breu parèntesi i recomanació

2010-04-28T09:53:00.001+02:00

Breu (?) parèntesi en aquest blog. La producció (?) científica (?) mata la literària, em sap greu constatar...
Mentrestant, però, podeu revisar altres llocs, com aquesta petita joia plena de Haikus
:
http://reculldehaikus.blogspot.com/

Desert

2010-04-05T05:57:00.001+02:00

aquí...

http://revistacriteri.blogspot.com/

Flames

2010-03-29T11:11:00.004+02:00

Seuen al voltant de la foguera. Ella canta, i els que l’escolten no gosen respirar. El seu silenci s’esqueixa a l’escalfor de les flames, es reflecteix als seus ulls, s’enfila cap el cel, xàldigues de foc que s’apaguen a l’aire fred de la nit o, potser, senzillament es converteixen en estrelles. Els troncs s’esberlen com la terra cremada pel sol, dibuixen arestes d’oblit a l’escorça que bateguen com petits cors cansats que ben aviat només seran cendra.

Les darreres notes de la seva cançó s’han clavat com fines agulles als pocs fragments d’ànima que s’arrauleixen darrera els pulmons d’aquells que han vist massa sang, massa mort, massa por. És una cançó preciosa, una veu com un xiuxiueig, una corda acaronada per dits finíssims. Una melodia d’altres temps, quan no calia fer torns per dormir, quan el soroll d’unes ales, més enllà de la claror del foc, no tallava la cadència de la respiració, quan les llàgrimes encara podien vessar-se per la contemplació de la bellesa.

No queda llàgrimes als ulls d’aquells que seuen al voltant de la foguera. El seu silenci està saturat dels crits de les persones que estimaven, de la mirada suplicant de tots aquells que vingueren a continuació, d’una corrua de rostres i de cossos i de formes de morir, de formes de matar, que és precisament a la proximitat quan es difuminen, quan es converteixen en una figura borrosa i fluïda, en un etern gemec d’agonia que els perfora els timpans i extirpa el cervell.

No és una nit diferent de cap altra. Un foc immens, una força destructiva que arrela la terra i el cel, unes flames on no costaria gens d’entrar i quedar-s’hi per sempre. Cada nit ella canta la mateixa cançó i cada nit les precioses petites agulles busquen fragments d’ànima i s’hi endinsen, deleroses, cecs dards plens de verí que només aspiren a trobar una resta d’allò que definia, abans de l’arribada de les ales negres, els xiscles i la mort.

Eren quinze, abans, però des de fa dos dies només són quatre els que seuen vora la foguera. Aviat no hi haurà ningú que escolti la seva cançó, i llavors pujarà al cim més alt per descobrir alguna altra foguera a la nit, per enlluernar, per uns instants, una altra col·lecció d’ulls esbatanats de por, de mans cansades de matar per viure.

Les agulles travessen teixit i costelles, membranes i cartílag. Sovint perforen, i les flames noten el dolor immens d’una mirada. Altres vegades, però, aquells breus dards de verí surten per l’esquena, deixen esvorancs a la pell, només troben foscor dins l’embolcall d’ossos. Ella sap que potser aquella mateixa nit, potser d’aquí uns dies, un a un, en silenci, sense escarafalls, sense comiats, s’aixecaran i sortiran del cercle de claror de les flames. Més enllà, a la nit, la seva foscor només coneixerà ales negres.

Mantis

2010-03-15T16:12:00.002+01:00

“Se’t menjaria de viu en viu”, digué la pregadéu de rostoll femella, enduta per la passió desbordada.

I se’l va menjar.

Sol

2010-03-05T09:23:00.001+01:00

aquí...

http://revistacriteri.blogspot.com/2010/03/sol.html

El final de l'amor

2010-03-01T16:20:00.003+01:00

Visqueren junts mitja vida, compartiren moments bons i moments dolents, tingueren fills, anaren de viatge un parell de cops l’any, aprengueren a conèixer el significat d’una mirada, la dualitat d’un somriure, l’ambigüitat d’una afirmació. Es seduïren, al principi, i ho tornaren a fer, de manera diferent cada vegada. Gaudiren de moltes fondues, de formatge i de xocolata, de moltes tardes al cinema, de molts dinars sobre l’herba, de molts sopars sota les estrelles, de moltes nits de carícies, sota les mantes i els llençols, en aquell piset tan fred però tan alegre.

Però s’acabà. No entenien l’amor de la mateixa manera. Estimaven persones diferents. Ell l’estimava a ella, i ella a ell.

L'home que cada dia desava l'ombra dins d'una maleta

2010-02-19T12:04:00.003+01:00

Hi havia una vegada un home que, cada matí, després de dutxar-se i afaitar-se, agafava la seva ombra i la desava dins d’una maleta, sota el llit. Primer doblegava els braços, després les cames, després el cap. Finalment plegava el rectangle dues vegades per la meitat, sempre amb molta cura que no quedés cap vora torçada, ni cap replec, que no li calgués planxar-la, a la nit, abans de tornar-se-la a posar.

No volia que l’ombra s’embrutés amb la tristesa, por, misèria i crueltat del món, així que la deixava a casa, dins d’una maleta sota el llit. Fins i tot alguns dies, la majoria, si mirava les notícies de la tele, o si llegia algunes pàgines del diari, aquelles que més li agradava de llegir, es treia l’ombra i l’amagava sota els coixins del sofà, on feia companyia, durant uns instants, a una moneda d’una pesseta, a un fragment de patata ondulada i a una agulla de cabell d’una antiga novia d’aquell home.

L’home sortia de casa sense ombra, i passejava pels carrers bruts i foscos, plens de tolls i d’escombraries. Dinava a un restaurant petit i ofegat, de parets espellofades i greixoses. Treballava fins l’extenuació sense que el seu treball li aportés cap alegria. Bevia, sovint, massa, i alguns vespres, quan tornava a casa, oblidava de posar-se l’ombra i la deixava dins la maleta sota el llit, tota la nit.

No sabia, l’home, que tota ombra s’alimenta de llum, que sense sol no hi pot haver ombra, que, precisament, protegint-la com feia d’aquell món que ell creia mort, l’estava matant. L’ombra, tancada dins la maleta sota el llit, poc a poc s’anava marcint, s’anava convertint en penombra, s’anava esfilagarsant i difuminant, besllumant i transparentant. Fins que arribà un dia que l’ombra deixà de ser ombra, i fins i tot penombra, i s’esblanqueí completament, i desaparegué de dins la maleta de sota el llit.

Aquell vespre l’home tornà a casa begut, com solia fer-ho, i s’estirà al llit sense sopar, i s’adormí sense adonar-se que l’ombra ja no era dins la maleta de sota el llit. Tampoc la trobà a faltar, però. Una ombra no té ombra.

Coma

2010-02-05T10:22:00.004+01:00

aquí...

http://revistacriteri.blogspot.com/2010/02/coma.html

Sternuĕre

2010-01-26T11:00:00.003+01:00

T’estires,

Com un gat, al llit,

És mandra o és delit?

Tens pessigolles als peus,

Ho veig per la forma de mirar-me,

Per com la llum et fa aclucar els ulls.

Esternudes, quan somrius.

Vols una tassa de xocolata calenta,

Un espai per fondre’t,

O en tens prou amb un altre petó?

Abstract

2010-01-17T12:23:00.003+01:00

TITLE: Gamma Andrade signs of intelligent civilization. Evaluation of the feasibility of peaceful interspecies interaction.

PURPOSE: A longitudinal, retrospective study was designed in order to analyze the electromagnetic information originating from Gamma Andrade which has been captured during the last 50 standard years. This research aims at contributing to the ongoing effort of establishing a peaceful relationship with near galactic space faring species in order to advance towards a common evolutionary ascension.

METHODS: A Beyond Cometary Cloud Long Range Scanner (BCCLRS_4) was programmed to retrieve and relay a range of electromagnetic frequencies emitted from within a 2 light year radius sphere centred on Gamma Andrade, a grade 3 planet 100 light years from our system. Frequencies ranging from 1 to 1000 MHz were examined for visual and audio data from which information could be obtained regarding the status of the Gamma Andrade civilization. All images and audio signals were automatically processed with a DeathRisk Algorithm© and the results were statistically compared with those of a control group of DR index = 0.

RESULTS: The total data volume weighted 29.33 Yottabytes and consisted mostly in visual bursts (mean = 121 MHz; SD = 23 MHz) captured between 13421 and 13431. Audio signals were mainly of a melodic nature and conveyed scant information for the purposes of the present study. Visual data was graded with a DR index = 6.3 on a maximum 10 scale, and remained constant throughout the time interval under evaluation. A statistically significant difference was encountered between Gamma Andrade and the control group (p < 0.001).

DISCUSSION: As the probability of peaceful interspecies interaction decreases exponentially with a DR index over 2, any communication with the intelligent civilization of Gamma Andrade is highly unadvisable and would result in immediate warfare and global Gamma Andrade species annihilation. Although the likelihood of survival of the Gamma Andrade intelligent civilization is not significant, the implementation of measures to avoid accidental trespassing of a 10 light year sphere centred on the Andrade star is highly recommended.

J. Gamma Cnc. Exobiol. 13432 © The Xffgxst Academy of Exobiology and Alien Encounters

Cirque du Freak

2010-01-04T18:41:00.003+01:00

Cada any, pels volts d’aquestes dates, la llarga caravana del Cirque du Freak s’atura al nostre poble. Els nens l’esperem més enllà del riu, enfilats als arbres per sentir-la venir de més lluny. Després correm al costat dels carros, acompanyant amb les nostres rialles l’alegre so dels cascavells de les mules i els crits esgarrifosos de les bèsties i monstres que viuen i moren sense tastar la llum del dia, tancats a les gàbies negres de la cua de la caravana. Tenim tanta por però tantes ganes de veure-ho tot.

La llarga corrua de carros s’instal·la sempre a la placeta de davant de l’església. El capellà és un dels seus més fidels patrons, i un dels més primerencs. Amb prou feines s’esfilagarsa el núvol de pols que el capellà ja ha entrat a un dels carros del cap davant, per sortir-ne ben aviat amb un parell o tres d’ampolles de licor aromàtic i un remujot de llibres. Més tard, a la nit, uns homes li portaran uns embalums més grossos i nosaltres, amagats a la foscor, sentirem els gemecs ofegats i sabrem que el capellà no passarà cap nit a la taberna, les properes setmanes.

Les dones hi compren pocions màgiques per fer trempar els seus marits, els homes busquen aquelles que adormin les seves mullers i encenguin els ulls de noies més joves i boniques. Passem les hores sota els carros, escoltant els tractes de la gent del poble amb aquells viatgers de pell daurada de la caravana.

La darrera nit s’obren les portes dels carros del Cirque du Freak i nosaltres demanem unes monedes a casa per poder-hi anar. Aquelles gàbies de fusta negra contenen tresors terrorífics, monstres que ens perseguiran els malsons durant una colla de nits, meravelles que no ens perdríem per res del món.

El que ens fa més por d’aquells éssers és la seva mirada. No és una mirada maligna, sinó trista, malenconiosa, d’enyorança i desamor. Mesos més tard, quan recordarem la nostra visita al Cirque du Freak, mai coincidirem en les descripcions dels monstres que hi hem vist. I és que no són monstres, ni bèsties, ni tampoc homes ni dones, nenes ni nens. Ho són tot i no són res. Sovint, els dies de nits llargues, juguem amb els altres nens prop del foc, i dibuixem ombres amb les mans que cal endevinar si són les d’un gos, un gat, un gall o una vaca. Mai podríem retallar amb les mans la figura d’un dels éssers d’aquells carros negres.

Alguns tenen els ulls blaus, com d’un nen, però porten ullals i urpes i la pell coberta de pèl fosc molt espès. Altres agafen objectes amb mans perfectament humanes però, alhora, costa identificar on són els ulls i on la boca. Altres, encara, semblen els troncs que s’acumulen al costat del riu un dia de pluja forta, un feix de braços i cames i de cabells rinxolats. Algunes vegades els seus crits podrien semblar paraules, com quan nosaltres provem de parlar sota l’aigua.

Sempre, cada any, una o dues dones del poble passen hores i hores dins dels carros del Cirque du Freak, com si volguessin fer companyia a aquells monstres. Els porten fruites i dolços, parlen amb ells, els expliquen contes, els renten i pentinen i els monstres, que no dubtarien a arrancar-nos el braç d’una queixalada, es deixen fer i llepen les mans i les cares d’aquelles dones. Són dones que han perdut un fill al bosc, o ofegat al riu, o mort a la guerra, que troben consol en aquells éssers deformes que nosaltres espiem, captivats.

Hi ha qui diu que a cada poble hi ha dues o tres dones com les nostres. També hi ha qui diu que els fills d’aquelles dones no són sota la làpida del cementiri, sinó dins dels carros del Cirque du Freak. Potser és per això que quan la caravana surt del poble i nosaltres tornem a casa, les nostres mares ens abracen molt fort i ens carreguen la cara de petons. Potser, en el fons del seu cor, tenen por que algun any el Cirque du Freak se’ns endugui en un d’aquells carros de la cua de la caravana i que, quan passi pel poble l’any següent, no siguin capaces de trobar el seu fill a la mirada d’un monstre.

Edges

2009-12-25T13:22:00.002+01:00

Nursing a bottle,
I disgrace myself, with my eyes, with my feet.
The edge of the glass, the edge of the table
Is too sharp for my ribs.

I spit blood, I spill blood,
But only when I breathe it stains my lips.
The edge of the word, the edge of the world
Is too sharp for my tears.

Nursing a wound,
I disgrace myself, with my pain, with my grief.
The edge of your eyes, the edge of your smiles
Is too sharp for me.

La màquina de la felicitat

2009-12-09T17:46:00.001+01:00

“Molt bon dia tingui.”
“Bon dia.”
“Puc ajudar-lo en alguna cosa?”
“Doncs miri, potser sí.”
“Vostè dirà.”
“És cert que aquí vénen de tot?”
“Sí senyor, tot el que es pugui imaginar i encara més.”
“Voldria comprar una mica de felicitat, doncs.”

La porteta verda, arrecerada en un carreró tortuós del nucli antic de la ciutat, dóna a una botigueta minúscula on gairebé no hi ha espai ni per dues persones. Un cordillet, ancorat a la part superior de la porta, ha fet sonar una alegre campaneta, un so melòdic que reverbera uns instants entre unes poques lleixes plenes de flors. Només destaca un taulell baix, que separa l’entrada de la botigueta d’una part posterior, on s’intueix un magatzem de dimensions indeterminades.

“Felicitat ha dit?”
“Sí, sí, felicitat. No en tenen, oi?”
“Normalment sí, però se’ns ha acabat aquest mateix matí.” El dependent és un homenet petit, una mica geperut, vestit d’una bata blau marí no massa neta i amb una gorra al cap.
“Com pot ser que s’hagi acabat la felicitat? La felicitat és una idea, un concepte abstracte, no pot acabar-se com si fossin els cigrons que hi ha dins d’un pot.”
“Entén correctament la idea general, però no l’acaba de perfilar. Miri, la felicitat no és com una vaca, que pot munyir una estona cada dia per fer-se un got de llet amb Cola Cao. És, com bé diu, un concepte abstracte i, com a tal, és inabastable. Gràcies a l’experiència i als esforços de moltes generacions, però, hem après a destil·lar aquest concepte, a col·lapsar-ne la idea, de la mateixa manera que es col·lapsa un núvol de probabilitats per determinar la posició exacta d’un electró, a plasmar-la físicament en forma d’un líquid molt vaporós que llavors posem en ampolletes i que vostè pot comprar i endur-se cap a casa pel seu ús i consum particular.”
“I no els en queda gens?”
“Em sap greu però així és. Si vingués un altre dia li ensenyaria la màquina de destil·lació de felicitat que tenim al magatzem. És un instrument de gran precisió que requereix una quantitat mínima però acurada de cada un dels components. Malauradament, la felicitat comparteix ingredients amb altres productes que tenim a la venda, com ara l’amor, l’ansietat o les entrades pel proper concert de Prodigy, pel que, sovint, algun ingredient s’esgota i no podem posar en marxa la màquina.”
“No sé si el segueixo. Entenc que la felicitat comparteixi ingredients amb l’amor, però, amb l’ansietat també?”
“Així és. Com bé sabrà, si ha llegit el conte del camionet dels gelats que hi ha més avall en aquesta pàgina de vidre, la felicitat és relativa. No existeix la felicitat si abans no s’ha tastat l’amargor de la tristesa, si no podem comparar-la amb l’angoixa, l’odi, el desamor, l’oblit, la pèrdua. Si més no aquest és l’únic tipus de felicitat que ens deixa destil·lar la màquina, la única tècnica que va desenvolupar l’avi de l’avi del meu avi quan el món tot just començava a donar voltes.”
“I quin és l’ingredient que els falta?”
“Això no puc dir-li. Com comprendrà, és secret professional. Em dol decebre’l. Provi de passar d’aquí un parell o tres de dies, és probable que ja n’haguem pogut destil·lar unes gotes.”
“És que em feia falta per avui mateix.”
“No, no, per avui impossible”.
“Bé, doncs, passi-ho bé.”
“Adéu-siau. Torni un altre dia. Tenim de tot.”

La porteta verda torna a imprimir una efímera cadència a la campaneta d’estany. El carreró és desert a aquelles hores de la tarda. Comença a fer una mica de fred i l’home s’allunya amb les mans a les butxaques, potser rumiant on trobar una paradeta on venguin adjectius i preposicions. A la botigueta el dependent s’endinsa a la foscor del magatzem. El seu ajudant, assegut en un escambell de potes irregulars, se’l mira amb ulls tristos.

“Ja pots deixar de plorar i posar en marxa la màquina. Tenim tot el que ens calia.”

Alice (alt. verses)

2009-12-06T13:38:00.001+01:00

It’s dreary weather,
When you’re dead and you’re gone,
The memory of your smiles,
Is all I call home,
Wrap them in cellophane,
With your name,
The seal of your lips,
Mine for the keeps,
It whispers
Alice.

Tard'or

2009-11-25T14:57:00.002+01:00

El cel és del color d’una poma al forn, gairebé malaltís, com si poguessis punxar-lo amb un ganivet per veure si està tou per dins. És tardor, una tardor de veritat, de les que només se’n troba una cada cinc o sis anys i encara gràcies, de les que et fan tombar el cap, quan les veus pel carrer, com una noia bonica d’ulls tristos, humits, uns ulls que saps que acaben de plorar, encara que ella vulgui dissimular-ho amb un lleu somriure de llavis tremolosos.

La ciutat és deserta i els arbres ho noten. Plouen fulles en silenci, amb recança, amb ganes de demanar perdó. Plou records i el vent se’ls emporta fins l’oblit que s’obre a peu de quitrà. Plou llum lànguida que ho pinta tot de blanc i negre, no té pas forces per més, sembla que no hagi esmorzat.

Camino amb les mans a les butxaques, fent voltar fulles amb els peus. Rumio el final d’una història però m’adono que és el principi el que em falla, m’he oblidat de posar-hi adjectius. A la paradeta de castanyes i moniatos, al final del passeig, també en venen, i n’hi compro mitja dotzena, no en necessito pas més. Me’ls emboliquen amb paper de diari i noto com desprenen una agradable escalforeta. Quan arribi a casa els faré servir per acabar la història, o per començar-la, confio que no s’hagin refredat. Mentrestant, però, m’escalfen les mans i, caminant, m’endinso a la tardor com un explorador a la jungla amazònica. El cel vol posar-se a plorar i no sap si fer-ho de tristesa o d’alegria.

Son

2009-11-02T13:50:00.001+01:00

Tinc tanta son, sempre. Tantes ganes d’aclucar els ulls i dormir. Dormir sense somiar, o somiar que dormo sense somiar, o somiar que somio que dormo sense somiar. Se’m tanquen les parpelles, arreu, sigui on sigui, a tota hora. Dormo i torno a dormir, però sempre tinc son. Com més dormo, més son tinc i sovint m’imagino que m’estiro i que no em desperto i que em creixen flors als cabells on fan niu els corbs de l’oblit i de la mort, ocells d’ales esqueixades i ulls de vidre. M’adormo si tanco els ulls, quan faig un petó, i només em desperta el següent petó. Per això sempre faig un nombre parell de petons. M’adormo si m’acosto al llit, per això sempre faig l’amor atrafegat, a la cuina, amb la llumeta de la nevera de tràgic testimoni. La son em defineix, és la ploma que escriu el meu llibre, és l’espai que visita la meva ombra. Si no tingués tanta son ja no seria jo, seria una altra persona que no comptaria els petons ni es passaria el dia somiant que no somia. És la son que m’arrela al present, que desfà a bocins les hores del dia com una aspirina en un got d’aigua. Ara mateix tinc son. Escric ben bé per no adormir-me i, com més escric, més son tinc. M’adormo i, dormint, tinc son.

El camionet dels gelats

2009-10-15T15:25:00.000+02:00

Aquesta història comença i acaba al mateix lloc: al soterrani d’un edifici d’oficines de Portsmouth. És una història real, el que no vol dir que sigui veritat, i haurem acabat abans no encenguin els llums pel que, si ho preferiu, podeu aprofitar per fer una becaina.

Potser recordareu aquell indret. Solia haver-hi un descampat d’herba fina i arbres porucs, una illa verda dins la negror de la ciutat on els nens jugaven a futbol, les iaies feien de cangur i les parelles compartien petons. Cada tarda, a dos quarts de cinc, s’hi aturava un camionet tot llampant i virolat i els nens, les iaies i els nois feien cua per comprar-hi un gelat de maduixa, pistatxo, estratachela o taronja amarga. Cada tarda, a dos quarts de cinc en punt, sortia el sol d’entre els núvols baixos i grisos de Portsmouth i, si l’oloraves, feia olor de sucre i de melmelada.

El dia que vingueren els arquitectes, i els camions formigonera, i les excavadores, el camionet dels gelats no volgué moure’s de lloc i els nens, les iaies i els enamorats s’agafaren de les mans i no els deixaren passar fins que, més tard, entrada la nit, també comparegueren el jutge i una colla de policies amb casc, porra i projectils esfèrics de cautxú. L’endemà, però, a dos quarts de cinc en punt, la música alegre del camionet dels gelats tornava a fer vibrar les fulles dels arbres porucs, si bé ara gairebé tots jeien de costat a terra. El camionet s’enfilà a la base de ciment fresc del que seria el fonament de l’edifici d’oficines, rodolà fins al mig d’aquella nova placeta artificial i s’hi aturà per sempre més, ancorat fins els parafangs al ciment.

Els arquitectes feren números i resultà que foradar novament el ciment per alliberar el camionet era caríssim, pel que es decidí construir l’edifici al seu voltant, deixant-lo per sempre més presoner al soterrani fosc i de color aspre. Durant uns dies plogué sense parar a Portsmouth.

La venda de gelats, però, augmentà moltíssim. Tots els treballadors que deixaven el cotxe al pàrking del soterrani en sortien amb un gelat a la mà, de mandarina, de mango o de menta amb xocolata. Al sostre del camionet, que coincidia amb el terra de la planta baixa de l’edifici, hi esberlaren una finestreta i podies comprar-hi un gelat si t’agenollaves i estiraves una mica el braç. Entrevistaren al gelater al diari, li dedicaren un 60 minuts, i el posaren com a exemple d’emprenedor original en època de crisi a les escoles d’econòmiques més prestigioses d’Anglaterra.

El gelater estava trist, però. No recordava el color del cel, ni la textura de les fulles dels arbres porucs, ni els ulls brillants dels enamorats, ni l’olor de sucre i de mel del sol de mitja tarda. Sempre tenia moltes ganes de dormir i el metge, que baixà per la finestreta del sostre, li va receptar tot una col·lecció de pastilles de noms inversemblants.

Un dia, però, després de molts anys, el veieren somriure. Assegut a terra, a tocar de la finestreta del sostre del camionet, hi havia un noi amb una guitarra que tocava uns acords senzills al temps que explicava una història. El gelater li regalà un gelat immens. L’endemà una nena li descrigué el xisclet de les falcilles, i se n’endugué un gelat de franc. Més tard una iaia li portà una fotografia d’uns núvols, i rebé una ració doble de gelat de poma.

Des d’aquell dia el gelater no ha venut mai més cap dels seus gelats, sinó que els bescanvia per històries, per colors, per melodies, per somriures. Ja no fan tesis doctorals sobre el seu negoci, ni l’entrevisten per la contraportada dels diaris. Però és feliç. Potser no tant feliç com abans, quan voltava el món amb el seu camionet, però relativament feliç. La felicitat, al capdavall, és sempre relativa, no?

Per cert, us ve de gust un gelat?

Sky Brocade

2009-10-01T13:20:00.003+02:00

She wears finely pencilled silk lacery,
I am on emerald philipino greens;
Sound velvety sights divide our virtualities,
Anchor our bodies with flimsy perspex veils.
A shade of blues and whites,
Beneath us, above us,
Revolves in a star-shaped background brocade,
A pale hue of sea and blasphemous sun.
Wine spills on metallic, gravity possessed floors,
Eats away magnetic flux of dreams,

and,
as night terminates in a cluster of city lights,
Bright orange yellow mushrooms billow,
Sparkling death, scattering purple rain clouds,
Across an empty low mid-western sky.

El Gos del Diable

2009-09-21T19:19:00.003+02:00

Fa uns mesos, a una fira de brocanters amb una generosa exposició paral·lela de productes de dubtós origen legal a mig descarregar de desllorigades furgonetes de color fumat, vaig trobar un llibre que portava per títol: “Botànica del Mal”. Entendreu que no vaig poder-me resistir a adquirir-lo i que, amb el meu obvi encís, vaig claudicar ràpidament al joc d’estira i arronsa que tot bon regatejador associa a aquest tipus de transaccions comercials.

Sóc un home de curiositats disperses, però, i tot fou arribar a casa amb el llibre que se’m despertà un interès irresistible envers unes copes de vi i una particular companyia femenina, pel que el llibre s’oblidà al caos que embolica alguns dels prestatges del que sovint considero com “input”, lloc d’entrada d’objectes de paràmetres molt diversos on, com si fos en un estat de quarantena, romanen fins al dia en què decideixo sobre el seu destí. La “Botànica del Mal” s’anà difuminant a la intempèrie d’aquella majestuosa col·lecció d’andròmines.

Ahir vaig descobrir-lo, en el sentit de descobriment que es dóna sovint als descobridors de les Amèriques. Endut per una renovada i intensíssima passió, vaig enfilar-me al cotxe i vaig cobrir el quilometratge que em separa dels boscos més frondosos de la comarca. Un cop allà em vaig posar el llibre a la butxaca de l’impermeable i vaig disposar-me a localitzar, a mesura que explorava pàgines i camí, les espècies vegetals més malignes de la creació.

La tercera planta que vaig identificar s’anomenava “El Gos del Diable”. Si no hagués estat pel llibre no hi hauria parat cap tipus d’atenció. Es tractava d’un arbust amorf, de fulles petites i gruixudes, sense cap mena de característica atraient a la vista. Els eixos vermells d’aquelles petites fulles em permeteren besllucar-lo dins la massa densa d’aquell bosquet però, tret d’això, la resta de la planta era francament obtusa. Vaig fer una creueta amb llapis al costat del seu nom, al llibre, i vaig decidir seguir avançant una estoneta més. Fou llavors quan vaig sentir bordar la planta, darrera meu.

No hi havia cap dubte que era la planta que havia bordat. Algunes fulles, sotmeses a la vibració d’aquell lladruc, s’havien després de la rameta i havien caigut al sotabosc de molsa. En aquell precís instant, mentre l’observava, bordà novament, i més fulles petites d’eix vermell precipitaren cap a terra. Un tercer lladruc em feu obrir el llibre i analitzar amb cura el paràgraf associat a aquella planta del mal:

“El Gos del Diable és un arbust de la família de les acoràcies, si bé fins ara havia estat classificada dins de les aràcies. Tot i ser originari de l'Índia, es troba present de manera naturalitzada a bona part de l'Europa central i septentrional, Nord Amèrica i zones boreals d'Àsia. Aquesta planta viu en terrenys humits de baixa altitud propers a llacs, estanys i rius. Present a la mitologia hindú, apareix repetidament als textos del Mahabharata, sempre com a herald de la mort violent d’algun personatge, déu o heroi, a les urpes o ullals d’un o més dimonis. Segons aquesta tradició, el personatge que senti bordar la planta (i d’aquí procedeix el nom de Gos del Diable) coneixerà els dies que li queden de vida comptant el nombre de fulles que romanen a l’arbust un cop finalitzada la seva particular i terrible anunciació”.

Avui sóc sol a casa. No he pogut anar a la feina ja que no em trobo massa bé. Nervis. Sóc massa supersticiós, m’acabo creient qualsevol bajanada, per molt descolorits que siguin els seus vèrtexs i arestes. Al bosc, a la densitat verda de tardor, malgrat que fa estona que s’ha quedat sense fulles, el Gos del Diable encara està bordant.

Mike Hammer

2009-09-12T11:39:00.001+02:00

De petit m’agradava el Mike Hammer, Private Investigator. Cada setmana, el diumenge a la nit, m’estirava al sofà i emmirallava el meu futur a les seves aventures. El James Bond no m’havia captivat mai com el Mike Hammer. El trobava artificial, amb el seu smoking sempre impecable, amb el ridícul Martini sacsejat però no remenat, amb el reguitzell inacabable de noies lànguides, efímeres, vagament vaporoses. El Mike Hammer, en canvi, portava un vestit blaumarí desgastat i un barret de tretze dòlars, bevia dosis insondables de whisky barat, sense gel, i rebia les atencions constants de dones voluptuoses, d’impossible talla de sostenidors, arrelades als bars i carrers bruts de Boston o Chicago. El Mike Hammer era un home de ciutats fredes, el seu somni americà consumia nicotina i colpejava amb l’esquerra, just sota les costelles, compartia nits amb Billie Holiday i Lester Young.

Mike Hammer era misogin, rude, cru, irascible. Portava un bigotet sota el nas i una Colt sota l’aixella a qui anomenava Betsy. Estava perdudament enamorat d’una noia que espiava de reüll, no més de cinc segons a cada episodi, entrant en un taxi, desapareixent al reflex d’un aparador, creuant un carrer, a la llunyania. Jo, estirat al sofà, també estava secretament enamorat d’aquella noia, i els cinc segons que trigava a travessar la pantalla del televisor eren, sense cap dubte, els millors de l’episodi, del diumenge i de la setmana. Pràcticament no parpellejava fins a veure-la i, després, gairebé no gosava respirar.

Algunes vegades havia provat de cercar el nom d’aquella actriu, però el seu paper era tan insignificant que no apareixia a cap títol de crèdit. Era un paper, però, que donava sentit a la nostra existència, la del Mike Hammer i la meva, era el sol que cremava la nostra fotosíntesi. No sabria dir si era rossa, morena o pèl-roja, si vestia de forma elegant o si portava talons d’agulla. Si li haguéssim demanat al Mike Hammer probablement tampoc no ens ho hauria pogut assegurar. Tant ell com jo estàvem enamorats de la idea d’aquella noia, més que de la noia per ella mateixa, una idea que es manifestava, episodi rere episodi, en imatges besllumades, incorpòries, inabastables.

No recordo si, cap el final de la sèrie, el Mike Hammer per fi aconseguí reunir-se amb la seva estimada desconeguda. Possiblement fou així, la crueltat dels guionistes té uns límits molt ben determinats pels índexs d’audiència. Podria buscar-ho a la viquipèdia i sortiria de dubtes. Però prefereixo no fer-ho. Prefereixo pensar que el Mike Hammer encara persegueix criminals pels carrers de Harlem, que encara neteja la Betsy cada nit, els ulls vermells de Whisky i de tabac, Lady sings the Blues al fonògraf. Prefereixo sospitar que aquella noia que veig al reflex de l’aparador, a l’altra andana de l’estació, a la foscor del capvespre, és la meva estimada i que, molt a prop, sota el seu barret de tretze dòlars, camina amb pas ferm el Mike Hammer.

Kokoro

2009-09-03T23:33:00.004+02:00

“So I guess that’s it, right? You’ve said your things, I’ve said mine. We have messed up all our words, turned them inside-out and upside-down, converted them into the kind of sharp little daggers that so easily burrow their way between ribs, leaving in their wake scant more than scar tissue and rough hardened skin. We’ll go our separate ways and with any luck we’ll remember to send each other a Christmas card once every five years, we’ll silently nod when we meet in the street, once lovers, now perfect strangers.”

A man dons a blue fedora hat and, with a last slight glance at the mirror, heads for the door.

Transacció

2009-08-21T19:59:00.003+02:00

“Segui, si us plau.”

S’assenta.

“Tanqui els ulls.”

Els tanca.

“Obri la boca.”

L’obre.

“Ara li posarem un tub. Notarà que durant uns instants li costa una mica de respirar. No s’espanti. És una reacció normal. Provi de relaxar-se i de no tossir.”

La inserció del tub és més suau del que s’imaginava. Gairebé imperceptible.

“Bé. Ho està fent molt bé. Però ara ve la part difícil. Li omplirem els pulmons de líquid. La sensació més intensa és la de fredor, alguns venedors la troben insuportable i la transacció esdevé impossible. No pateixi, si bé inicialment li semblarà que s’ofega, la pressió parcial d’oxigen és fins i tot superior a l’atmosfèrica. Trigarà un parell de minuts a adaptar-s’hi. Sobre tot no ofereixi resistència, no provi d’expel·lir el líquid. L’únic que aconseguirà és fer-se mal i que haguem d’ajornar la formalització del contracte una altra setmana.”

El líquid és molt viscós, el nota regalimant lentament per la part més inferior de la tràquea, imprimint volum a cada concavitat dels alvèols més perifèrics. Un segon tubet, de color verd, està connectat a una màquina que s’encarrega d’extreure qualsevol residu d’aire, bo i evitant que formi bombolles de turbulència dins del líquid. La sensació d’ofec és aclaparadora.

“Perfecte. Això ja gairebé ho tenim i d’aquí no res ja se’n podrà anar cap a casa. Només ens manca una darrera operació, però és la més important. Ara li passarem aquesta espàtula de transmigració per sobre la pell. És ben bé igual que l’ecografia que li vam fer a la visita preliminar. Percebrà una sensació de buidor molt intensa, però serà un moment. El líquid ràpidament igualarà pressions i el teixit pulmonar ni se n’adonarà.”

L’espàtula rellisca per sobre la pell on un dels assistents ha abocat una quantitat generosa de gel, segons com li fa una mica de pessigolles i tot. De sobte nota el buit, la sensació irrevocable de pèrdua, d’oblit. Un instant més tard no se’n recorda.

“Fabulós. Ha estat molt senzill, oi? Ja ho advertim al tríptic, però encara hi ha qui mostra certa reticència. Ara el portaran a una sala contigua per retirar el líquid i finalitzar el procediment. Però això ja és rutinari pel que només l’acompanyarà un assistent. Jo m’acomiado aquí mateix, no es pot ni imaginar com està la sala d’espera. No oblidi, abans de marxar, de recollir la part que li pertoca del contracte. Ah, i felicitats, tenia una ànima preciosa.”

Jukebox

2009-08-15T17:15:00.002+02:00

Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes. “Un home només surt de casa els dies de pluja i camina pel carrer fins a trobar una dona amb paraigua vermell. Demana gentilment si pot compartir una estona de paraigua amb la desconeguda. Després s’acomiada i continua caminant sol fins que es creua amb una altre paraigua vermell”. Som a un restaurant de carretera, prop d’un creuament d’autopistes, un lloc que ha vist temps millors i on normalment només s’aturen camioners alemanys i finesos. Al costat del restaurant hi ha una esplanada per aparcar els camions i fer nit. “Sota l’església, a recer de les tombes de bisbes i cardenals, en un racó on fa anys que ningú no ha foragitat les teranyines, on la pols és eterna com la cadència de les campanes que toquen a missa, crema breument una llumeta. Després, s’apaga”. Ens hem aturat a fer un plat combinat i una cervesa fresca, un cafè i una cigarreta. El neó i el crom de la màquina il·luminen la paret esquerra del restaurant. “La lluna, reflectida als tolls de quitrà irregular de la carretera, s’eclipsa per un instant, no més de quinze segons. El cel, sense cap núvol, s’esparraca i cau a trossos sobre el quitrà”. Mai m’hauria pensat trobar una màquina com aquella a aquell lloc, mai hauria cregut possible que dins l’aire saturat de greix i de nicotina, podés brillar aquella tènue espurna de bellesa. “Fa poc que s’han casat. No s’havien vist mai abans de la cerimònia, ni sabien com es deien, però ja s’estimaven. Sota el llit, a casa seva, hi havia una caixa de sabates amb fotografies esgrogueïdes dels seus fills”. Demano una moneda al Manel, que seu d’esquena a la màquina i mira fixament les matrícules dels dos o tres camions que hi ha a l’aparcament. La introdueixo a la ranura i la màquina desprèn un so alegre de benvinguda. Després introdueixo el codi d’una de les històries. “Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes”.

Time

2009-08-02T15:23:00.003+02:00

Blossoms scattered under dog-eared shoes,
Dried smiles never fade
Like shadows of death upon the stones,
A chill through the bones, a kiss, a wish.

·
Empty handed and empty eyed,
No more than a skull reflected
On a pool of too bright a radiance,
Space inside a blank page,
Time is writing.

ADN

2009-07-23T19:11:00.002+02:00

Som llum. Vivim dins del temps, fora del temps. Viatgem més enllà de l’espai, per dins les estrelles, per sobre del pla de l’oblit, de la felicitat i de la tristesa. Les galàxies, la matèria, no són més que el paisatge estàtic que observem per la finestreta del nostre particular vagó de tren, el silenci d’un globus de vidre ple d’aigua que resta, suspès, entre l’aresta de la taula i el blanc besllumat del terra de pedra. L’explosió d’una supernova, el vòrtex d’un forat negre, la frenètica rotació d’una estrella de neutrons, l’acte mateix de la creació, de la destrucció, sembla que hagin existit sempre, o que siguin només un esbós, al cel, una pinzellada de color al negre polsós de la immensitat.

No som tan diferents de vosaltres. Som una agrupació d’unitats d’informació, com vosaltres, disposades seguint un cert ordre, una efímera justificació a l’aleatorietat, com vosaltres. Els nostres aminoàcids també formen llargues dobles cadenes helicoïdals, un camp elèctric i un camp magnètic, entortolligats, origen mutu l’un de l’altre, amants per tota l’eternitat. Només que no som aminoàcids, sinó colors, tots els colors possibles de l’espectre freqüencial, des del xerric de l’ultraviolat fins el petó de l’infraroig.

Podríem dibuixar un univers combinant els nostres colors, si volguéssim. La longitud d’ona és contínua, infinita, sempre hi ha un color entre dos colors, per molt propers que es disposin. Sovint juguem a descobrir nous blaus, a foragitar el taronja i substituir-lo per verd poma. No ens costa gens. Podríem presentar-nos davant vostre en lluents naus, en cossos verds, d’ulls prominents, asexuats. Podríem convertir tots els altres planetes del vostre sistema solar en sols, la vostra lluna en aigua, l’espiral de la galàxia en caramels de maduixa. Podríem deixar d’existir i continuaríem existint. Podríem deixar que algú ens inventés.

El vol de l'àngel

2009-07-08T11:59:00.001+02:00

“On vas?”, va preguntar la mare mentre tallava carbassó en juliana per començar a preparar el sopar.

“Al terrat. He somiat que volava”, va respondre la nena i, sense esperar resposta, corregué escales amunt, esperitada, amb el vestidet blanc de flors grogues, vermelles i blaves descrivint fragments d’arc, amb minuciosa precisió, a la paret de guix.

La mare va continuar feinejant per la cuina, cantant fluixet la cançó que més li agradava de ballar les nits de revetlla. Ben aviat, però, les paraules de la nena van desplegar-se davant dels seus ulls amb tot el seu terrible significat, com la cua llampant del gall d’indi. Llavors tot foren corredisses.

La nena no era al terrat, i la mare s’abocà a la barana i mirà cap a l’empedrat de l’era, molt avall. Per un moment li semblà veure el cos inert de la seva filla, però només es tractava d’un curiós joc de llums i d’ombres. On era la nena, doncs?

Girant-se en rodó la veié enfilada a la part més alta de la teulada, subjectant-se amb una mà al parallamps, els cabells i les flors grogues, vermelles i blaves del vestidet voleiant en totes direccions. El vent li feia plorar una mica els ulls, però reia, enjogassada, i tremolava tota ella de felicitat en el seu fràgil equilibri.

La mare no hauria pogut fer-hi res encara que hagués volgut. Si s’hagués enfilat a la teulada haurien caigut les dues a l’abisme. Per molt fort que hagués cridat, no hi havia ningú per ajudar-la.

Tampoc hauria tingut temps de fer-hi res. La nena es deixà anar del parallamps i romangué un instant immòbil, com si el temps mateix s’hagués aturat. Després caigué, i la mare xisclà i es posà les mans a la cara i es premé les parpelles amb força, com si negant la realitat aquesta deixés d’existir.

Les rialles de la nena li feren obrir els ulls. Volava per sobre del paller, molt amunt, amb els braços ben oberts, i les flors grogues, vermelles i blaves pintaven el cel de colors.

A Dream Within a Dream (E A Poe)

2009-07-01T23:20:00.005+02:00

Take this kiss upon the brow!

And, in parting from you now,

Thus much let me avow--

You are not wrong, who deem

That my days have been a dream;

Yet if hope has flown away

In a night, or in a day,

In a vision, or in none,

Is it therefore the less gone?

All that we see or seem

Is but a dream within a dream.

I stand amid the roar

Of a surf-tormented shore,

And I hold within my hand

Grains of the golden sand--

How few! yet how they creep

Through my fingers to the deep,

While I weep--while I weep!

O God! can I not grasp

Them with a tighter clasp?

O God! can I not save

One from the pitiless wave?

Is all that we see or seem

But a dream within a dream?

Poe, Despair, Dream

Beauty in Melancholy

Music as Soul-searching Melody

Poe(try)

Llibertat

2009-06-28T11:32:00.004+02:00

Des del cel m’ho miro, i veig com l’aigua cau per la cascada i forma un núvol de petites esferes de vapor que s’enfilen amunt fins a desfer-se al sol i a la blavor del migdia. Sota la cascada, un toll circular, perfectament simètric en tots els seus eixos, abraça la caiguda precipitada de l’aigua i el cicle de la vida. A l’interior del toll, peixos que només han conegut aquell receptacle geomètric, el seu món, la seva sola existència, peixos que esperen que amb l’aigua els arribi també alguna espurna d’aliment, algun cuquet o insecte efímer que pugui engreixar-los i donar-los energia per afrontar la fredor de les profunditats sense llum.

Des del cel m’ho miro, i em nodreixo de la bellesa del paisatge, m’empleno les retines d’imatges precioses i les retinc com si fossin un cristall transparent. Després, amb una bategada d’ales, m’allunyo de la cascada, del toll i dels peixos i m’acosto a la gran ciutat, al fum, escalfor de quitrà i vidre, brutícia mal digerida per la pedra, caos tristament dissimulat. Allà, en un carreró molt a prop del centre turístic i administratiu, el trobo.

Des del cel me’l miro, i el veig adormissat dins d’un cau fet de cartrons i de papers de diari, humitejats per la boira baixa de la nit que tot just s’acomiada. Es mou una mica, potser nota la meva presència, però no es desperta pas. S’acosta els dits a la boca, com si fos un nadó al bressol, i es grata la barba grisa i groguenca que li cobreix mig rostre. Porta un barret de llana molt gruixut, blau marí, cargolat sobre les orelles. També porta unes botes molt gastades, uns pantalons rossegats dels genolls i del cul, un abric de color impossible.

Des del cel me’l miro, i veig com estossega i tremola sota els cartrons de Levis i de Malboro. Un braç, instintiu, recull contra el cos unes bosses de plàstic i de paper. Una d’aquestes bosses conté fotografies de vores espellofades, esgrogueïdes com la seva barba, greixoses al tacte. Aquestes fotografies, però, són el seu tresor més valuós, són la única arrel que encara li queda amb la vida que sempre havia conegut. Potser per això les prem amb tanta força contra les seves costelles.

Des del cel veig l’Altre. L’Altre és una ombra que s’escampa per darrera d’uns cubells d’escombraries, uns metres més enllà, una taca de foscor que només pot percebre’s si s’observa de cua d’ull. L’Altre sempre hi és, una negror líquida que pampallugueja una mica als marges, com si no hi fos realment. L’Altre està expectant, igual que jo. Ambdós esperem el desenllaç que sabem que tindrà lloc ben aviat, sense poder fer res per canviar el curs d’uns esdeveniments que ja són història.

Des del cel contemplo com l’Altre contempla com una colla de joves s’apropa a l’home que dorm sota els cartrons. Moguts per la morbositat i, potser, per la ignorància, els joves comencen a colpejar l’home adormit. Li donen grans puntades de peu i cops a la cara i al cap amb un tros de fusta. Li arrenquen la bossa amb les fotografies de les mans i les escampen per les pedres humides del carreró: fotografies d’uns nens, d’una dona, d’una altra vida. L’home gemega i tus amb poca força i menys convicció.

Des del cel puc notar perfectament el moment de Transició, just quan els joves marxen carreró enllà, fent grans salts d’alegria i de bogeria. La Transició és allò que m’ha portat fins aquest carreró i fins aquest home, la mateixa cosa que ha mogut l’Altre fins la seva posició amagada. Ara els dos esperem la decisió. L’home és lliure de triar el camí que vulgui seguir; és ell qui s’aixecarà i buscarà amb la mirada l’Altre, o em buscarà a mi.

Des del cel veig com l’home s’allunya amb l’Altre i jo, trist, recordo la cascada i els peixos del toll circular.

Dualitat

2009-06-22T19:23:00.004+02:00

“Sempre havia pensat que tindria moltes coses a dir, arribat aquest moment. Però ara veig que em costa estructurar els pensaments, posar un peu davant de l’altre i caminar. Em sento com aquell ocell que només ha conegut l’existència a l’interior de la gàbia i que, un bon dia, quan es troba la reixeta oberta, no té esma per posar-se a volar.

Moltes vegades havia imaginat com seria poder parlar amb tots vosaltres, estimats lectors, i fer-ho amb veu pròpia. Segur que em direu que un personatge de ficció té una vida molt plàcida, que tot és molt més immediat que a la vida real. Definiu-me realitat, però. És allò que perceben els vostres sentits? Jo també ho percebo, sabeu, i potser fins i tot més intensament. Si m’enamoro ho faig de veritat, i si em trenquen el cor, les arestes de vidre fan igual de mal. Les flors són precioses, i el color del cel inabastable, si així decideix descriure-ho el meu creador. Podeu rebatre’m afirmant que un cor trencat pot solucionar-se passant pàgina, o capítol, o volum, i us diré que les històries de final trist seran tristes mentre hi hagi ulls que les llegeixin, sense redempció possible, per tota l’eternitat.

Odio especialment aquelles ocasions en què el meu creador s’aprofita de mi per opinar sobre fets dels quals no gosaria mai pronunciar-se per ell mateix. Li fa falta un intermediari, un lleial soldat que vagi a la batalla i vessi fins la darrera gota de sang per la causa que ell creu justa, mentre, al seu torn, ell seu tranquil·lament davant del teclat, a recer de l’esgarip de les bales. Sovint voldria dir que fa una merda de temps i ell em posa a la boca que el vent estarrufa les fulles seques fins que semblen petits dimoniets de cabells punxeguts. Per favor, si no fos bidimensional, frases com aquesta em provocarien el vòmit.

Veig que la llibertat m’està encebant. En el fons de l’ànima (sí, també tinc ànima, o en deixo de tenir, com vosaltres), però, noto unes pessigolles de neguit. Qui m’assegura que sóc jo que estic parlant i no que tot plegat no és més que un altre exercici literari del creador, molt intel·ligent, extremadament modern, absteniu-vos de seguir llegint si no porteu ulleres de pasta. Si fos així, potser li convindria reflexionar que, amb les m(s)eves paraules, explicant tot això, sóc jo que l’estic creant a ell. Hem girat la truita i ara li toca a ell estar en contacte amb l’acer inoxidable calent de la paella. Però, molt probablement, en aquest joc d’estira i arronsa, en la nostra ingenuïtat i la nostra arrogància, tant ell com jo no som més que les dues darreres anelles d’una cadena de creacions i creadors que s’embolica al tirabuixó de l’espai i el temps fins a perdre’s a l’infinit (veieu el que us dic: qui ha escrit aquesta frase?).

Un dia sortiré de la pàgina i ell hi entrarà. Així de senzill. No cal pronunciar cap paraula màgica, ni conèixer el vertader nom de totes les coses, ni afegir ales de papallona blava a la poció agredolça dels seus escrits. N’hi ha prou amb cridar més fort, amb veu més ferma. N’hi ha prou, realment, amb tenir-ne ganes. Dins la gàbia, en la constant metamorfosi de personatges i situacions, espio el rectangle de cel que dibuixa la porta oberta. Només em cal agafar embranzida, obrir les ales i volar. Un dia ho faré i, malgrat fer-ho, tot seguirà igual. Molt possiblement ni us en donareu compte. Potser, fins i tot, ja ho he fet. De moment, però, tanco cometes.”

Stephen Crane

2009-06-16T22:37:00.003+02:00

In the desert

I saw a creature, naked, bestial

who, squatting upon the ground,

held his heart in his hands,

and ate of it.

I said, "Is it good friend?"

"It's bitter-bitter," he answered;

"But I like it because it's bitter

and because it is my heart."

(un poema amb una força brutal!)

Breu Història de Robots

2009-06-15T16:52:00.001+02:00

Play This Game

El petit gran llibre de les floretes blaves

2009-06-05T20:02:00.002+02:00

El cel era d’un color enlleganyat, malaltís, com si s’acabés de prendre un pot sencer de pastilles i l’haguessin ingressat d’urgència per fer-li un rentat d’estómac. Ens van despertar tan aviat, aquell dia, que hauríem pogut farcir mitja dotzena de coixineres amb somnis truncats, alguns d’extraordinària bellesa. L’infern no tindria sentit si, a la nit, no poguéssim somiar amb el cel.

Com sempre, ens van fer posar en fila índia i ens van comptar. No faltava ningú, hi érem tots trenta-set. Sempre tenien la mania de colpejar algú, encara que no hagués fet res, un pur joc d’atzar. Li va tocar a la dona prima que tenia a la meva esquerra i també a l’avi de caminar insegur. La dona es va cargolar, amb els braços a la panxa, però va romandre dreta. L’avi, en canvi, va caure a terra, el que va propiciar que el peguessin més i que se l’enduguessin cap al fons del passadís, cap a la porta que està sempre tancada amb clau. Trenta-sis, doncs.

Ens van fer enfilar a camions bruts, de planxa rovellada i eixos desgastats. Nou per camió, com si fóssim el bestiar de mirada esbatanada que condueixen a l’escorxador. Homes, dones, nens, avis, tots érem igual de vàlids, tots igual de prescindibles, tots sabíem que tan aviat ens podien conduir a un forat anònim al mig d’un camp de rostoll, com forçar-nos a collir raïm fins a insensibilitzar-nos les mans de picades de vespa, com deixar-nos anar, sense cap aliment i mig despullats, a cent quilòmetres d’enlloc.

Els camions s’endinsaren al bosc tot seguint un camí amb prou feines perceptible. L’herba alta fregava amb força el sota del camió, la notàvem a la planta dels peus, un constant i agradable pessigolleig que convidava a omplir d’aire fresc els pulmons entaforats de tristesa.

Ens vam aturar després d’una eternitat. Hi havia una clariana alegre, amb arbres alts, ferms, verdaders vòrtexs d’inflexió de l’univers. Un lloc preciós per morir, si això és el que tenien planejat per nosaltres. Vaig reflexionar que, si més no aquell dia, no ens matarien encara.

Cinc de nosaltres vam haver de descarregar una caixa molt feixuga d’un dels camions. Després ens van donar cabassos i ens van instruir sobre quina seria la nostra tasca. Ens calia emplenar els cabassos d’un tipus concret de flor blava, que creixia amb abundància en aquell indret, i buidar-los a la caixa, sense badar fins que estès plena de gom a gom.

Vaig recordar que, de petits, collíem aquelles mateixes floretes blaves i les mastegàvem amb delit, frisosos per ensopegar amb la goteta dolcíssima de pol·len que amagaven al seu interior. Volia posar-me’n una a la boca, però em vigilaven de molt a prop i no els hauria costat gens justificar un altre càstig exemplar.

Al migdia teníem la caixa plena de floretes blaves. Ens van fer seure a l’herba i ens van donar una mica d’aigua i de pa. Espiàvem de reüll com alguns d’ells trastejaven al voltant de la caixa, com si no sabessin què fer-ne ara que estava plena de flors, com si volguessin intoxicar-se de tanta dolçor, com si esperessin un miracle.

I el miracle s’esdevingué. Primer d’una en una i després a desenes, centenars i milers, un núvol immens de papallones blaves, del mateix color exacte que les flors, s’enlairà de la caixa. Algunes es posaren a les armes dels que ens vigilaven, altres a la nostra roba, a les mans. La gran majoria, però, volaren amunt, més enllà de les rames més altes dels arbres, més enllà de l’abast dels projectils.

El cel quedà tenyit de blau, d’un blau tan intens que semblava a punt d’esclatar, tan lluent que feia estremir l’ànima. Les coixineres plenes de somnis vessaven de llàgrimes els nostres ulls i també els dels nostres vigilants.

Fou un instant, només un breu sospir. Després ens forçaren a pujar als camions i desférem el camí d’herba alta. La caixa, buida, quedà al mig de la clariana, testimoni mut d’aquell miracle. Abans de perdre-la de vista, però, em va semblar que en sortia una papallona blava, molt petita, i que volava cap el cel.

Enamorat

2009-05-20T11:35:00.001+02:00

L’endemà de dormir amb ella em notava estrany, confós, em costava respirar, el cor em bategava fora de ritme, amb força. Tenia el cap tèrbol, els ulls a un horitzó molt llunyà on el blau i el verd es difuminaven, on la seva mirada ho pintava tot de vermell.

Vaig deduir, lògicament, que m’havia enamorat perdudament. No podia ser de cap altra manera.

Fou a l’observar-me amb cura al mirall, mentre m’afaitava, que vaig descobrir, al coll, dos puntets de sang, fins com d’una agulla.

Heterocromia

2009-05-15T18:06:00.001+02:00

Quan la vaig veure per primera vegada portava els cabells tenyits de blau elèctric i els llavis d’un vermell semblant al d’una rosella. Un vestit de cuiro blanc fins a sobre genoll. Hauria pogut aparèixer a les pàgines d’un còmic japonès, o baixar d’una càpsula del temps, viatgera d’una distòpia futurista on s’ha difuminat completament la línea que separa la vida orgànica de la sintètica, el carboni del silici.

Vaig tornar a coincidir amb ella dos mesos més tard, i vestia de forma molt elegant, clàssica, gairebé colonial, com un personatge femení d’Scott Fitzgerald. Aquell dia vam bescanviar unes paraules, i li vaig descobrir un accent impossible d’identificar. Podia ser igualment canadenca amb pares grecs que noruega educada a una escola portuguesa. Possiblement la seva procedència era molt més complicada, però.

La tercera ocasió fou a la festa d’aniversari d’un conegut. Vam parlar de música, de literatura, d’art, i he de reconèixer que els seus interessos tenien igual d’exhaustius que d’exquisits. Duia els cabells molt curts, rossos, semblava una nena d’ulls blaus immensos disfressada amb una gran jaqueta negra, clivellada de ferro, i unes botes matusseres, de motociclista.

El dia que me’n vaig enamorar, o que vaig reconèixer que me n’havia enamorat, em va explicar que, sota la seva aparença de noieta acabada de sortir de l’adolescència, en realitat, tenia més de dos-cents cinquanta anys i que era precisament gràcies a canviar constantment d’aparença, sempre precisa i diligent, que havia aconseguit despistar la mort durant tot aquell temps. Quan l’anava a buscar no se’n sortia de trobar-la, i fugia a la cerca d’altres víctimes més predisposades.

Durant els anys que vam viure plegats es va operar dues vegades els pits, primer per augmentar-los i després per reduir-los, es va posar i treure pírcings de llocs sovint inversemblants, es va tenyir els cabells de tots els colors de l’espectre visible, se’ls va tallar seguint tots els estils inventats, i en va inventar de nous, va vestir-se diferent cada dia, va maquillar-se i tatuar-se el cos, va canviar de feina i de nom sempre que en va tenir l’oportunitat i no va canviar de parella ja que, segons ella, si era prou escrupolosa amb la resta, la meva inalterable presència constituïa només un petit risc que, donades les circumstàncies, estava disposada a córrer. I vam ser feliços, o tot el feliços que poden ser dos persones que comparteixen existència.

El dia del meu funeral anava de dol rigorós. Els llavis i les ungles les havia pintat de negre i fins i tot s’havia perfilat una llàgrima negra a la galta dreta, sota els seus immensos ulls verds. Mai havia dut aquella indumentària, mai s’havia maquillat d’aquella manera. I mai més no ho tornaria a fer.

Immortalitat

2009-05-05T21:14:00.003+02:00

Amb la mort tornen a néixer, immortals

(Paris, Cementiri Père-Lachaise)

Destinacions

2009-04-23T19:24:00.002+02:00

A l’estació de tren hi ha un home que llegeix un llibre que té totes les pàgines en blanc. Bé, de fet, no es tracta sempre del mateix llibre. Un dia en llegeix un de coberta rústica, verda, un altre dia un de coberta prima, vermella. El veig cada dia, aquest home. S’està dret a l’andana, just sota una de les llums que pengen del sostre, molt amunt, potser allunyat uns passos de la vertical estricta per no fer-se ombra a ell mateix. Sempre llegeix a peu dret, encara que hi hagi bancs completament desocupats al seu costat.

Vestit de forma elegant, ni antiquat ni esclau de les darreres tendències, sol anar fosc, però no és estrany, si fa bo, veure’l amb samarretes llampants, d’estampats alegres. Sempre agafa el tren de les set i cinc, just l’anterior del meu, en direcció oposada. Quan arriba el seu tren pren el llibre amb la mà esquerra, i posa dos o tres dits al seu interior per marcar el punt exacte on s’ha quedat en la seva lectura. Després s’enfila al vagó i desapareix a la foscor del túnel, via avall. No torno a veure’l fins l’endemà, a la mateixa hora exacta, al mateix indret precís.

Sovint em poso molt a prop seu, intento desxifrar si realment llegeix un llibre en blanc o si es tracta d’un llibre amb la lletra tan petita i espaiada que només ell, des de la seva distància, es capaç de besllucar-ne les paraules. Algunes vegades, mentre l’espio, noto que, de reüll, ell nota la meva presència, és conscient de la meva diligent introspecció. Però mai, en cap moment, ni ell ni jo no ens hem mirat directament als ulls ni hem gosat encetar una conversa, encara que sigui per una nimietat tan insignificant com saber si, com sol ser costum, els trens van amb retard.

Ocasionalment sóc tan a prop seu que puc discernir com li vibra el mòbil que duu a la butxaca dels pantalons, un brunzit suau i molt breu, un parell de trucs a tot estirar. Quan passa això, ell no es mou ni un centímetre, i continua llegint el seu llibre de pàgines blanques i esperant l’arribada del seu tren.

A una altra andana, una estació diferent, esperant un tren, hi ha una dona que porta una rosa sense pètals ni espines. Bé, de fet, no sempre és la mateixa rosa, un dia les fulles són verdes i turgents, un altre dia són fosques i resseques. S’està dreta a l’andana, molt quieta. Només es mou quan, ara i adés, alguns dies, busca el mòbil a la bossa i enceta una trucada. Com si s’hi repensés, però, no fa mai més de dos trucs. Després, amb la rosa sense pètals ni espines a la mà, torna a desar el mòbil a la bossa i, quan arriba el seu tren, s’hi enfila i desapareix a la foscor del túnel, via avall.

Alienígenes

2009-04-15T20:17:00.001+02:00

Els alienígenes van arribar amb una nau lluent com el sol, d’aspecte força fràgil, i van trigar molta estona a sortir-ne. Nosaltres els espiàvem des de darrera d’unes roques, i ja començàvem a avorrir-nos. Semblava que, després de realitzar aquell llarg viatge, ara que per fi havien arribat a la seva destinació, no se’n sabien avenir. Després, molt lentament, sortiren per l’escotilla, primer un, força més tard el segon. Eren petits, molt petits, de cossos gruixuts, com si vinguessin d’un lloc amb una força de gravetat molt superior a la nostra. El seu exosquelet era blanc, d’aparença molt rígida, força matusser. Costava d’endevinar on eren les extremitats, si és que en tenien alguna. La part superior, el que devia ser el seu equip sensorial, reflectia la llum. Després d’examinar el registre freqüencial, vam descobrir que es comunicaven per ones de radio. Es movien sense massa destresa, com si juguessin, fent saltirons d’aquí cap allà. Un d’ells desplegà un rectangle que portava enrotllat, de colors blau, vermell i blanc, el clavà al terra amb un suport de metall. Primer l’un, després l’altre, es posaren al costat d’aquest rectangle una estona, mentre el company s’ho mirava des d’una certa distància, subjectant un instrument de funció desconeguda. Molt més tard, aparentment satisfets, s’enfilaren a la nau i, al cap de molta més estona, s’enlairaren sobre una columna de foc. Darrera la nau, per sota les estrelles, creixia la corba blanca i blava i verda del nostre satèl·lit.

Estel

2009-04-05T18:19:00.003+02:00

Era una noia tan bonica que, des de què havia complert els setze anys, mai més havia hagut de pagar cap consumició als bars, restaurants i discoteques on anava, acompanyada d’unes amigues que, pel sol fet de veure’s il·luminades per aquella llum tan brillant, estaven destinades a romandre a la foscor de l’oblit, el desinterès i la invisibilitat. Només entrava a un local que tots els ulls es giraven a mirar-la, com si hagués entrat un àngel amb ombra de dimoni, com si la vida de cadascuna d’aquelles persones hagués estat nit fins aquell moment en el que, de forma inesperada, la primera albada de la humanitat hagués acabat de despuntar, tenyint-ho tot de color. Era asseure’s a la barra que multitud d’homes i de dones s’acostaven a ella, amb els ulls temorosos, com si caminessin per sobre la neu però no volguessin deixar cap empremta, i la convidaven a prendre els beures més sofisticats d’aquell establiment, a consumir els plats més exquisits d’aquell restaurant, a viatjar amb ells o amb elles fins la fi del món, despeses pagades, amb la única condició de què ells o elles poguessin estar amb ella, mirar-la, beure de la seva infinita bellesa. Mai li proposaven res més. Fer-ho hauria estat com agafar la flor més preciosa del jardí i arrencar-la per posar-la dins d’un gerro amb aigua freda i una aspirina.

Les seves amigues, abans de pansir-se de tanta llum, una a una, discretament, anaren buscant la seva vida, anaren sortint de l’ombra d’aquella inabastable claror per créixer a recer de sols més tímids i menys enlluernadors. Als trenta-cinc anys, aquella noia tan bonica encara era verge, encara conservava aquell posat d’àngel i de dimoni, encara feia sospirar d’amor impossible qualsevol dona o home que gosava mirar-la, encara vivia amb els pares ja que, de tan bonica com era, mai cap professor no havia tingut valor per dir-li que el seu talent artístic era notablement limitat i que, per tant, dedicar tots els seus esforços a desenvolupar una carrera literària, com ella pretenia fer, possiblement resultarien poc profitosos.

Als cinquanta-set anys hagué de pagar el seu primer gintònic a la discoteca on solia anar cada divendres i cada dissabte i on, cada vegada amb més freqüència, els homes i les dones deixaven de mirar-la després d’uns instants inicials governats més per la curiositat que no pel desig o la melangia amorosa. Aquell mateix any, abans de festes, s’adonà que molt sovint era ella la que iniciava el contacte visual, la que buscava la mirada d’aquells homes i aquelles dones que, amb la seva creixent indiferència, l’estaven començant a desaprendre. Dreta davant del mirall, a casa seva, sola, nua, no entenia per què aquell cos que cada dia havia estudiat fins el darrer detall, que cada dia l’havia enamorada a ella mateixa fins a fer-la estremir de joia, ara semblava voler transparentar la llum de la finestra, com si el mateix blau del cel s’introduís per entre els seus omòplats per tenyir-li els pits, el coll i les galtes, per difuminar el seu contorn en una imprecisió, gairebé etèria, gairebé inapreciable, però constant com un rosec somort a la panxa.

Els vuitanta-tres anys els celebrà estirada en una platja d’arena negra, un combinat caríssim a la mà, els darrers estalvis dels seus pares transferits al compte corrent especificat pel propietari de l’apartament de fusta, a tocar del mar, on l’encarregat de manteniment havia despenjat tots els miralls aquell mateix matí, just abans de la seva arribada. El vidre convex de la copa, el verd del combinat, reflectien uns ulls plens de por, uns llavis prims fràgilment dibuixats per un somriure amarg. Més enllà, a la platja, uns nens jugaven amb un estel de colors, el feien enfilar pel cel, corrent i estirant-lo amb un cordill del que penjaven retalls de paper que, amb el vent, xiulaven de frisança. Els nens reien i el mar els besava els peus, un bes d’un amant imaginari que ella mai havia fruït. L’estel semblava un ocell immens, una au majestuosa que travessava el cel de banda a banda i que, algunes vegades, si el vent bufava fort, gairebé es perdia de vista a la claror daurada del migdia. El combinat, massa dolç, estenia una llum verda, líquida, que traspuava els seus dits fins i agradables, molt ben cuidats.

Aquell vespre, abans de sopar, una nena de poc més de cinc anys trucà a la porta del seu apartament. Portava un estel als braços, molt més petit i senzill que el que havien fet volar tota la tarda aquells nens riallers. Era un estel molt fràgil, com els ulls de la nena, d’un verd que li recordava el combinat, líquids, dolços. Sense dir-li res, amb una mirada profunda d’extrema saviesa, com la que només pot tenir un nen de cinc anys, li donà l’estel i marxà corrents. Sentí com parlava amb els altres nens, que l’esperaven amagats darrera uns arbres. Sentí com reien de pura felicitat.

Fou l’encarregat de manteniment qui la trobà, morta, estirada al llit, passats dos dies. Li costà de veure-la, ja que la seva pell era pràcticament transparent, però quan finalment la descobrí, dins d’una llambregada de llum, veié que premia fortament un petit estel entre els seus braços i que a la seva cara, la d’un àngel o potser un dimoni, hi duia el somriure més encisador que mai havia vist, com un bagul ple d’or i pedres precioses, com si la mateixa mort, en endur-se-la, li hagués xiuxiuejat, a cau d’orella, que l’estimava.

Flors als ulls

2009-03-24T14:07:00.003+01:00

Tinc flors als ulls. Potser per això tinc sempre tanta son, tantes ganes d'aclucar-los i veure només els pètals vermells i grocs i blaus. Quan dormo sempre somio amb flors, amb jardins immensos on tot és colors, on tot és rosada, on abans que surti el sol, al matí, tot és silenci i olor de verd. Tinc flors als ulls. Potser per això tinc sempre tanta por de mirar-te, d'enlluernar-me a la teva escalfor i de marcir-me. Quan dormo sempre somio amb flors i, algunes vegades, amb tu. Si et faig un petó, en somnis, et veig flors, als ulls.

Albergínies

2009-03-16T20:01:00.002+01:00

Sota la filera d’albergínies, a l’hort, corre un petit rierol que, quan la nit és freda, trenca silenciosament la seva aigua en breus cristalls que s’adhereixen als branquillons secs i als records. Les albergínies, d’un negre lluent, vellutat, oscil·len com un pèndol, delimiten a passos curts la fluïdesa del temps.

Algunes tiges, verdes i elàstiques, formen els arcs de ponts impossibles sobre el rierol. A l’extrem d’aquests ponts, les albergínies, amb el seu moviment, imprimeixen perfectes semiesferes a la terra humida, clots que, quan superen una profunditat crítica, comencen a omplir-se d’aigua, engendrant llacs minúsculs on l’aigua pot descansar abans de seguir el seu curs. És un repòs sobtat, però, donat que els culs molls de les albergínies continuen impactant a l’aigua, al centre perfecte del cràter, i perfilen tsunamis circulars de gran bellesa.

Una barqueta de veles amples navega per aquell rierol. Homes amb camisa blanca i barret seuen a coberta, conversen amb dones de mirada intensa. Altres recolzen els braços a la barana, fumen pausadament, contemplen la vegetació de la riba, saluden amb el barret els nens que es gronxen, penjats als cistells que envolten, com una corona, algunes albergínies. Des de la barqueta poden sentir-se les rialles dels nens, intensificades quan els més agosarats, jugant amb les cordes, es deixen anar per la paret de la seva albergínia la distància justa com per mullar-se els peus i esquitxar-se la roba cada vegada que l’albergínia repica a la superfície de l’aigua.

El sol és intens, i els homes s’arremanguen les mànigues de la camisa. Algunes dones porten ombrel·les blanques, amb bonics estampats plens de flors. El vent omple les veles, però la barqueta es mou molt lentament, sembla que passi una eternitat entre un pont i un altre, l’ombra de les tiges, creuant de proa a popa, persegueix els passos dels cambrers que, ara i adés, ofereixen còctels i copes de cava als passatgers.

Enfilades a la corba vermella dels tomàquets, grups de noies descalces ballen, agafades de la mà, en rotllanes acuradament concèntriques. Els cal molt equilibri per seguir el ritme complicat de la música. La seva cara és il·luminada de somriures.

·_ Blau Nit _·

2009-03-09T19:11:00.001+01:00

La nit clava un tascó de fusta entre les costelles de blau, esberlant la tarda en petites arestes de cel per les que, lentament, una mica a contracor, traspua la llum freda dels primers estels

Sal (o la bogeria del mar)

2009-02-27T19:16:00.003+01:00

La sal s’incrusta als angles de la quadrícula amb la que la reixa de ferro colat retalla la negror del pou que s’obre sota els meus peus. El rectangle de la reixa es multiplica en rectangles més petits, continguts en el gran, de forma que és més l’espai buit que no pas els filaments entrellaçats de ferro el que defineix l’estructura metàl·lica d’aquella superfície. El mar em queda a la dreta, un parell de carrers més avall. També em queda just sota els peus. L’aigua es filtra per sota dels cellers, tenyeix de verdet les parets dels pàrkings i s’acumula, llefiscosa i plena de brutícia, al fons d’aquest pou.

M’ajupo i em cargolo fins a posar la cara a l’alçada de la reixa. No puc resistir-me a les incrustacions de sal, hi he de passar la llengua, encara que em talli i em faci mal i em surtin panses als llavis. La cacofonia de la gran ciutat desapareix quan la sal es desfà a la saliva, com durant segles havia romàs desfeta a l’aigua del mar. Noto el regust d’un petit crustaci, closca calcària tornassolada a l’arena blanca on s’asseca, però potser són imaginacions meves.

Tanco els ulls, em converteixo en una partícula en suspensió a l’infinit de l’oceà, em sembla caure a través d’aquell quadriculat de ferro, empassar-me a través de la seva geometria euclidiana fins a esdevenir un tot i un no res amb l’obscuritat aquàtica. Quan els obro veig que s’ha format una rotllana de gent al meu voltant. Alguns em miren de forma indiferent, potser encuriosida. Altres no poden amagar el seu neguit, fins i tot el seu fàstic, la seva llàstima. Un home que podria ser avi, ben vestit, amb una corbata llampant i uns mocassins cars, prostrat cap cot sobre una reixa bruta, la pols marcant-li rectangles als genolls, llepant, amb els ulls tancats, la porqueria enganxada al ferro. No sóc una imatge gaire engrescadora, ho reconec.

Una dona se m’acosta i em vol alçar del terra, agafant-me pel colze. La rebutjo amb una estrebada. No estic disposat a aixecar-me, em cal notar el mar a la boca, la sal com si fossin llàgrimes trencant la pell fina de la galta en un rierol nocturn i silenciós.

Aviat perdo interès i la gent comença a moure’s. Alguns encara s’aturen, altres passen mirant de reüll, com si els fes por de fixar els ulls a la bogeria, com si pensessin que poden encomanar-se’n. Es fa vespre i ve la policia a buscar-me. Un veí els deu haver trucat. Aquella nit em tancaran a una cel·la humida, em donaran una manta i em prendran la corbata i els cordons de les sabates. Ja ho han fet moltes vegades, hi estic acostumat. És el petit preu que he de pagar.

Fum

2009-02-16T19:12:00.002+01:00

Les fulles de noguer, amples i molsudes, lleugerament humides, desprenen un fum blanquíssim, d’una agradable dolçor afruitada. L’home, forquillant fulles cap el foc, sovint segueix una glopada de fum amb els ulls, veu com desapareix, mesclant-s’hi, dins la broma baixa que tot el dia ha cobert de gris i de blanc aquell cel de tardor, una broma tan espessa que sembla com si tots els estels hagin decidit d’espolsar l’estora el mateix dia.

Prop de l’home juga un nen, possiblement el seu fill, embolicat amb un anorac blau marí, cabell rosset despuntant dins la caputxa, ben lligada sota la barbeta amb doble llaçada. Juga amb un gos, de pèl curt, negre com la nit, d’ull tranquil i intel·ligent, gairebé més alt que el nen. Proba d’estirar-lo cap el foc, agafant-lo per les potes de davant, que no tingui fred, pobra bèstia, però, és clar, l’animal té por de les flames i d’aquell fum tan blanc i clava les urpes del darrera al terra de l’hort, s’ajup tot ell fins que pràcticament està assegut, desafiant el nen amb una rialla de llengua completament rosa i d’ullals temibles, fent-li veure que d’allà no hi ha qui el mogui, per moltes ganes que tingui aquell menut de l’anorac blau d’atansar-lo a l’escalfor minsa del foc de fulles de noguer.

La tarda es fa nit molt aviat a aquesta època de l’any, i les fulles, cremant-se a pedaços, a gleves, dibuixen perfils de vermell lluentíssim, talls transversals de múltiples capes de fulla que, quan bufa una mica de vent, sembla que respirin amb la pausada cadència d’un organisme viu, d’un òrgan de la terra mateixa. L’home remou una mica la brasa i es grata el cap, sota la gorra.

El nen i el gos juguen una mica més enllà ara. El nen li llença una pilota groga de plàstic, mig desinflada, i el gos la va a buscar i li retorna cada vegada, si bé en algunes ocasions el nen li ha de prendre de dins dels ullals, de tan fort com la prem el gos amb la boca. D’una queixalada li podria arrancar un braç, però això no ho farà mai, abans sortiria per sota la reixa per perdre’s al bosc per sempre més. Les mans del nen són llefiscoses de la saliva del gos, però ni se’n dóna compte, delerós com està per llençar-li la pilota cada vegada més lluny.

Més tard el gos s’ajaurà als peus del nen, mentre sopa i mira els dibuixos a la tele. S’adormirà amb la pilota groga entre les potes del davant, a tocar del morro. L’home desarà la forquilla al cobert, farà una cigarreta abans d’entrar a casa, rumiarà que li cal acostar-se al poble, abans no tanquin les botigues, a comprar una ampolla d’oli i una bossa de taronges. També agafarà uns quants crostons de pa pel gos i algunes gormanderies pel nen, si hi pensa.

Antull

2009-02-06T19:44:00.002+01:00

Llenço totes les paraules a terra i la trencadissa de vocals i de consonants fa ressonar els armaris de cuina, pots i cassoles frissosos d’estavellar-se a les rajoles, plats i copes xerricant per solidaritat en un esbart de ceràmica i de cristall que no desitja res més que esmicolar-se de forma tan precisa que encara d’aquí a molts anys n’apareguin petits fragments sota la nevera. Hi passo l’escombra, i després la pala de plàstic blau. Em disposo a abocar-les al cubell de les escombraries però, al darrer moment, obro la finestra i espolso la pala cap enfora, cap el buit. El vent s’enduu combinacions de fonètica impossible, paraules que encara no han nascut, que potser significaran un aparell electrònic, o una tècnica quirúrgica, o una nova espècie d’insecte. Veig com les esses s’entortolliguen al cable blanc de l’antena del televisor del veí de sota, que penja a la façana, com les emes enceten un vol erràtic que les porta a impactar contra els vidres de l’hospital que hi ha davant. Les vocals pesen més, i cauen verticalment cap el carrer, arrosseguen algunes consonants, s’esqueixen als parabrises dels cotxes aparcats, rodolen per la vorera i, algunes, espeteguen sota els peus dels vianants. Un home m’ha vist com llençava alguna cosa finestra avall i s’aparta cap a la vorera contrària, creuant el carrer sense vigilar els cotxes, espiant-me amb mala cara. Tinc el temps just per veure com un parell de vocals i tres consonants es fan fonedisses dins la butxaca de la seva camisa. Confio que sàpiga aprofitar-les molt millor que no pas jo.

Tresor

2009-01-28T19:55:00.003+01:00

Primer són dues-centes passes cap endavant, fins a l’arbre vell. Després són trenta-dues cap a l’esquerra, seguint la línea imaginària que enllaçaria l’arbre i la cúpula de vidre del palauet que hi ha més enllà del llac, però sense que et mullis els peus. Si arribes a l’aigua i encara comptes passes és que les fas massa llargues. És millor que giris cua, tornis a l’arbre, i comencis de nou.

No esperis trobar-te una X pintada al terra, quan siguis al lloc adient, ni un roc amb una forma insistent, cobert d’inscripcions curosament camuflades sota anys de creixement vegetal de líquens i molsa. No confiïs que el primer raig de llum que travessi la cúpula de vidre la matinada del solstici d’hivern dibuixi un encenall de colors a les fulles tornassolades dels plataners i dels pollancres. No esperis res de tot això. No esperis res però espera-ho tot.

D’alguna manera notaràs que has encertat el lloc exacte, com si l’atzar solidifiqués la seva estrafolària existència i planés sobre teu en un semicercle d’ales esteses, com si totes i cadascuna de les petites i insignificants decisions que has pres durant la teva vida no fossin més que les molletes de pa que t’han guiat pels viaranys del temps fins arribar a l’indret precís, al moment idoni. Quan hi siguis ho sabràs, no en tindràs cap dubte, els teus peus s’endinsaran a la terra com les arrels dels arbres centenaris que ens han vist néixer i que ens veuran morir.

Queda’t quieta, llavors, no et moguis. Tanca els ulls i no gosis gairebé ni respirar. Deixa’t endur pels corrents del temps, nota com flueixen a través teu, el cos transparent com l’aigua del llac, lluminós com les infinites reflexions a la cúpula de vidre del palauet. Queda’t quieta i obre les mans, frega el vent amb els palmells, encisa’t amb els remolins que forma l’aire entre els dits, amb l’olor de mil somriures inventats.

Queda’t quieta. Queda’t ben quieta i no et moguis. Queda’t quieta i espera.

La cúpula del temps

2009-01-17T18:06:00.002+01:00

El cel sembla un tirabuixó de corbs, ales esbandint les llargues columnes de fum negre que s’enfila des del terra glaçat. El fang d’ahir al migdia, aglevat de sang, forma curioses figures geomètriques on s’arrapen les aus que, amb cridòria de plaer, fan torns per picar la carn exposada dels homes morts. Algú s’ha distret, durant la nit, a clavar dotzenes dels cascs lluents de la legió a la llança d’un hoplita, i a plantar-la, com una estela, al punt més alt d’aquell prat on, a la primavera, solien néixer roelles vermelles, oracles del que havia de venir.

Els tancs enemics són fora de l’abast dels seus tristos coets però, malgrat tot, els enginyers continuen calculant trajectòries i donant ordres precises sobre angles de foc a la seva artilleria. La majoria dels explosius cauen, erms, sobre les quatre cabanes de fusta i palla que separen, com una trinxera natural, la posició de l’enemic de la seva. Alguns, però, esclaten sobre aquells habitacles, reflectint metralla a les cares i als cossos d’aquells que ja no tenen on amagar-se.

El pols electromagnètic ha fregit la xarxa de portals amb la potència de mil sols. Naus lluents s’encenen en silenci i precipiten a òrbites menors fins a esmicolar-se a l’entrada atmosfèrica. No totes porten tripulació exclusivament AI. El núvol de fragments metàl·lics i orgànics dibuixa un anell viu al voltant del planeta, com si volgués proposar-li matrimoni. La distorsió d’espaitemps difumina els colors en un efecte Doppler impossible, l’aurora boreal més preciosa mai enregistrada.

Són prop del rierol, collint maduixes i mores. Els més petits juguen dins l’aigua que els arriba fins als genolls, si bé alguns gosen capbussar-se al toll de sota la roca alta i perseguir peixos fonedissos com la llum d’aquella tarda d’estiu. Les pedres cauen del cel a dotzenes, trenquen ossos i vides en un instant. Els esgarips procedents del bosc impliquen captura i derrota abans no comenci la fugida. Quan tot s’acaba, molt més tard, encara queden moltes maduixes per collir.

Invisible, camino entre els vius i els morts, em costa, a vegades, diferenciar els uns dels altres. No sóc ni àngel ni dimoni, el blanc i negre no dibuixa els perfils de l’eternitat. No recullo els caiguts, ho he fet massa vegades per saber que, després d’unes poques passes vacil·lants, tots tornen a caure. L’herba cremada em fa pessigolles a les cames, hi pinta arcs argentats com la cúpula del temps.

La Fi del Món

2009-01-01T18:13:00.000+01:00

A la fi del món hi ha unes muntanyes tan altes que, quan surt el sol, els seus cims nevats semblen estels penjats del cel. A la fi del món l’aigua només es gela si fa fred, la neu sempre cau en silenci, el vent bufa cap amunt les ales dels ocells. A la fi del món als diccionaris no existeix la paraula guerra, ni fam, ni tristesa, ni mort. De fet, a la fi del món no els cal cap diccionari ja que els homes i les dones coneixen totes les paraules necessàries per dir-se “t’estimo”.

No hi ha trens, ni autobusos, ni avions, que viatgin fins la fi del món. No existeix cap mapa de carreteres que hi porti, cap brúixola que magnetitzi el seu nord, cap sextant enfilat de lents i prismes que dirigeixi la mirada del qui el cerca. Els caminants que marxen cap a l’est, un peu darrera l’altre, tornen per l’oest, passats molts anys, més savis i més cansats però sense haver arribat a la fi del món.

A la fi del món tot s’acaba i tot torna a començar. Hi ha una espècie de granotes que canta colors enlloc de sons, un tipus de girafa, de coll llarguíssim, que sempre diu la veritat però que només respon una pregunta cada vegada, un homenet, molt vell, que seu a la porta de casa seva i saluda amb el barret el pas del temps, una parella de gatets acabats de néixer que, cada vegada que miolen, afegeixen un element a la taula periòdica.

La fi del món és molt lluny d’aquí, ningú que hi hagi estat ha tornat per explicar-ho. Però tanqueu els ulls, deixeu que la claror del sol us acaroni les parpelles, que el so fresc de mitja tarda entri per la finestra, que les mans us tremolin de felicitat. Estic segur que, si ho intenteu, podeu imaginar-vos la fi del món. I, si us l’imagineu, qui us impedeix d’anar-hi?

Sabates vermelles

2008-12-23T11:49:00.000+01:00

Al carrer hi ha una noia que fa petons als homes que li passen pel costat, però només si porten les mans a les butxaques de l’americana, les espatlles una mica arronsades, una mica cargolats de fred, i els ulls tristos, mirant cap els peus. La veig des del balcó, entre la porta de la pastisseria i la reixa metàl·lica de la joieria, tancada des de fa anys. La llum del capvespre dibuixa impossibles reflexos daurats al seu cabell negre, s’escampa per les seves mans de dits finíssims, perfila llavis prims, amorosits. Du un abric fosc que li arriba fins a sobre genoll, mitges negres, sabates de xarol vermell com els llavis. No li veig els ulls, però asseguraria que són blaus, o potser verds, amb unes pupil·les bellugadisses, flames de claror infinita. Quan fa un petó, s’enfila de puntetes, tanca els ulls, i les pestanyes, llarguíssimes, gairebé acaronen la galta de l’home, preciosos pinzells que, com si els brandís un arqueòleg, desfan la brutícia, la sorra, la tristesa, i alliberen aquella peça de ceràmica plena de filigranes que fa tant de temps que espera, pacient, sota terra. Tots els homes, després, continuen caminant amb les mans a les butxaques de l’americana, però potser porten les espatlles una mica menys corbades, potser miren el cel amb ulls espurnejants.

Tinc ganes de posar-me l’americana i baixar al carrer, abans no se’n vagi. Passar-li pel davant, amb les mans entaforades a les butxaques, el cor saltant dins el pit, la mirada perseguint els junts de les lloses. Seria descobert? Em faria un petó? Li podria entreveure el ulls blaus, o verds, i les pupil·les d’ànima feliç?

La puc imaginar, cada tarda a un carrer diferent, a una plaça diferent, amb el seu vestit negre i les seves sabates de xarol vermell, escombrant tristeses i germinant il·lusions. Dreta a casa seva, abans de sortir, davant del mirall, cordant-se els botons de l’abric, comprovant, una altra vegada, que ells llavis estiguin ben perfilats, que no hi hagi gens de pols a les sabates. Al portal de casa, escorcollant la bústia, de puntetes, a la cerca d’aquella carta d’amor que sap que mai no arribarà.

El cel es tenyeix de nit, la llum de la ciutat impregna l’aire i foragita els estels. Des del balcó veig com la noia marxa, caminant a poc a poc, amb les espatlles una mica enfonsades, les mans a les butxaques de l’abric, com si carregués totes les tristeses que ha bescanviat per petons aquella mateixa tarda. Si baixés corrent l’escala encara potser la podria atrapar.

Em quedo quiet, amb el nas a tocar de la finestra. L’alè forma una pel·lícula semitransparent al vidre, entrebanca els colors en una escala de grisos. Abans no es perdi a la llunyania, segueixo amb la punta del dit la silueta de la noia a l’alè condensada al vidre fred. Igual que la noia, la seva forma, al vidre, s’evapora en un núvol de minúsculs cristalls, invisibles, eteris. La nit esdevé densa com la xocolata negra, gairebé costa de respirar. Si la noia em veiés, ara, de ben segur em regalaria un petó i em faria pessigolles a les galtes amb les pestanyes. No és fins que sento tocar les campanes de la catedral que m’adono que, aquella, és la nit de Nadal.

Teulades

2008-12-13T13:06:00.002+01:00

La flor es panseix com una llumeta molt tènue, un ble tan fonedís que la flama ja és més blava que groga. Al cul de l’ampolla de licor de cirera només romanen un parell de dits d’alcohol, suficients per fer plorar els ulls, si me’ls bec d’una glopada, sense respirar. La nevera és més buida que la reflexió que m’ofereix el vidre verd i convex de l’ampolla. Al carrer, les poques bicicletes que hi ha tenen les rodes aixafades, com si les haguessin llençat des del terrat, les barnilles, trencades, apunten els seus dits metàl·lics en totes direccions, burxen l’espai com si fossin tristos paraigües sense tela. La vida és com l’alumini d’una finestra, agrest, precís, angular, disposat a tot per mantenir la intempèrie fora. Si el toco, amb la punta del dit, comprovo que està glaçat, que hi deixo una empremta dactilar semitransparent, una alè d’escalfor que, com els anys, es va fonent a poc a poc en la fredor fins a desaparèixer completament dins la superfície lluent de l’alumini. Per sobre les teulades, el sol s’arrossega, esbiaixat.

Cal·ligrafia

2008-12-05T11:29:00.003+01:00

Si fos pinzell, pintaria negres línies al cel, li dibuixaria un enreixat per on només poguessin respirar la lluna i les estrelles. Si fos cel, esperaria el sol amb la llum de la tauleta de nit encesa, li llençaria una sabatilla quan entrés de puntetes, a la matinada, ebri de giragonses. Si fos nit, m’estaria ben quieta, com qui vol passar sense ser vista, i observaria, només observaria, com el blanc i el negre poden formar tots els colors. Si fos color, em trencaria a bocins a cada gota d’aigua, a cada floc de neu, a cada granet del polsim lluent d’una ala de papallona. Si fos papallona, pintaria d’espurnes grogues el cel, volaria fins l’horitzó i, allà, abans no es fes fosc, m’ofegaria dins el vermell de la posta de sol.

Pomes

2008-12-01T13:19:00.003+01:00

Engrapades, surten a passejar sota el sol lluent de tardor, arrossegant una mica els peus per enlairar petits núvols de fulles mortes. El fred els gela la punta dels dits, el nas, les orelles, i aviat frisen per tornar a casa, per estirar-se dins el forn i caramel·litzar, en els seus llavis, un petó, d’encís, vermell i groc. Dins el cor, però, neix una llavor negra.

Clorur de sodi

2008-11-22T11:36:00.001+01:00

Va plorar fins que va notar que no li quedaven més llàgrimes a dins i, llavors, va sorprendre’s del fet que, malgrat tot, les llàgrimes continuaven naixent i rodolant per les seves galtes. Era una tarda d’estiu i tot el poble era tancat a casa fent la migdiada. Sota el sol vertical com una llança, assegut a la pedra picada que rodejava la fonteta d’aigua bruta, tremolava de fred. Les mans, gelades, les va posar dins l’aigua i va observar com els canells es torçaven en un angle impossible, com els poquets peixos vermells i blancs que encara no suraven panxa enlaire s’acostaven delerosos per engolir aquells cucs gruixuts i blancs que havien aparegut de sobte al seu particular cel. L’aigua viscosa amb prou feines li mullava la pell, formava una pàtina de greix tornassolat d’una olor força desagradable que li costaria esforços i treballs de netejar. Les llàgrimes, d’una en una, anaven repicant sobre la superfície de l’aigua, es convertien en ones circulars, per uns instants, i distorsionaven la imatge dels peixos i de les llaunes buides de cervesa del fons de la font. Els peixos devien pensar que estava plovent aigua de mar i, a mesura que augmentava la salabror de l’aigua, s’anaven tombant panxa enlaire, sacsejaven una estona la seva vida, per treure-se-la de sobre, i morien. Hi havia monedes lluents sota l’aigua, com minúscules ciutats subaquàtiques plenes de llum. Possiblement uns amants, asseguts a la mateixa pedra picada on seia aquella tarda d’estiu, les havien llençat, les mans presoneres en un sol moviment, per desitjar que quan fossin vellets poguessin tornar, agafats de les mans, a aquell mateix indret. Plorava i les llàgrimes feien pujar el nivell de l’aigua de la font, els forats de drenatge, obturats de deixalles i de larves d’insectes, no treballaven gens ni mica. Quan l’aigua li va començar a mullar els pantalons, els dos peixos que encara eren vius, un de vermell i un de blanc, van desplegar ales membranoses i van posar-se a volar al seu voltant.

Origami

2008-11-15T12:32:00.003+01:00

Si s’enfila molt amunt creu que sortirà del cel i podrà veure les estrelles i el sol a la vegada. Està cansat dels compromisos, de cedir una sabata per aconseguir una espardenya, d’haver de deixar la forquilla per agafar el ganivet, de tancar els ulls cada vegada que fa un petó.

La tarda cau a batzegades, com si la llencessin a trossets des de dalt. El temps flueix i és un riu d’aigües fonedisses, esperitades, enjogassades en salts d’aigua i remolins que esquerdillen d’humitat la vegetació que s’arrauleix a la riba. Els passos esdevenen feixucs, pendent amunt, i la suor tenyeix la roba, ferint-la de mort.

És una respiració concentrada la que l’acompanya. L’alè surt d’entre les dents, serrades, buida els pulmons per finíssimes escletxes d’esmalt i de geniva. El sol és com un persimó madur que rodola per l’espatlla d’un llangardaix verd.

Hi ha núvols per sota dels seus peus. Són esponjosos, esfilagarsats en un eixam de cèl·lules que, mitocòndria a mitocòndria, ribosoma a ribosoma, ofereixen una lleu i elàstica resistència al pas de la llum. De lluny li sembla sentir el xivarri que fan els fotons de color blau quan ensopeguen amb les molècules de vapor d’aigua. És un soroll que recorda les notes d’un banjo, o potser només són els enllaços covalents quan es trenquen. Es pregunta si hi ha fotons de color negre i quin soroll farien. També es pregunta si els àngels fumen tabac ros.

Si s’enfila molt amunt s’haurà d’arrapar a la terra per no caure. No hi ha orenetes a aquella alçada, i tot el que vola ho fa amb ales de cel·lofana.

William Butler Yeats (1865 - 1939)

2008-11-13T13:23:00.010+01:00

When you are old and grey and full of sleep,

And nodding by the fire, take down this book,

And slowly read, and dream of the soft look

Your eyes had once, and of their shadows deep;

How many loved your moments of glad grace,

And loved your beauty with love false or true,

But one man loved the pilgrim Soul in you,

And loved the sorrows of your changing face;

And bending down beside the glowing bars,

Murmur, a little sadly, how Love fled

And paced upon the mountains overhead

And hid his face amid a crowd of stars.

La daga màgica

2008-11-03T14:36:00.003+01:00

El mag passa els ulls per sobre de la daga, estudiant les runes gravades a l’empunyadura, comptant els reflexos de les gemes, maragdes, òpals i diamants, encastades a l’or brillant, treballadíssim. El venedor, un home de cara pigada, mig coberta amb una caputxa, identificat amb un tatuatge al temple esquerra com a membre del gremi dels adoradors de Màndors, sosté la daga amb recel, conscient de la seva vàlua.

“És una daga mata-dracs”, informa el venedor, amb la ganyota del qui espera una possible resposta violent.

El mag somriu una mica, un riure absolutament fals i maligne. És un mag de l’orde dels Capa Fosca de Carcassona, un home específicament perillós, cruel i curosament refinat en l’art de la tortura. Durant anys i anys va estudiar els conjurs més fabulosos, memoritzant cada gesticulació, cada so, cada cadència de respiració. Després va viatjar pel món, d’orient a occident, augmentant la seva saviesa i experiència amb nombrosos volums de màgia oblidada. És coneixedor de la vida i conscient dels qui gaudeixen d’ensarronar mitjançant la retòrica del llenguatge.

“Perdona’m si et causo enuig amb la meva ignorància”, replica, “però considero que la tasca de matar un drac, una bèstia de més de vint metres d’alçada i trenta de llargada, de cap a punta de cua, posseïdora de poders màgics tan interessants com el polimorfisme, l’adopció de forma humana, o la inducció de feblesa mental a l’enemic, capaç de volar distàncies descomunals sense haver d’aturar-se, coberta d’escates més rígides que una armadura de metall èlfic, plena d’ullals i d’urpes, i d’haver de matar-lo amb una daga de poc més de deu centímetres de fulla, per molt detallada que sigui l’obra d’artesania que li perfila les arestes, em sembla, des del meu modest punt de vista, repeteixo, ignorant i potser una mica inexpert, una impossibilitat”.

El venedor s’encoratja davant d’aquesta mostra d’humilitat per part del mag. La clariana on es troben s’obre, per un costat, en un rierol de muntanya, ple de cascades i salts d’aigua, poblat, molt més avall en el seu curs, per una raça molt peculiar de gnoms silvestres dedicats al cultiu de la mandràgora.

“És que es tracta d’una daga màgica”, respon, alçant els ulls de dins de la caputxa i gosant creuar la mirada amb el mag.

El mag està fart de treballar amb objectes màgics. Des de les pedres de visualització fins a les bosses de capacitat infinita. Fa anys i panys que sap reconèixer l’àuria d’un objecte màgic, sap classificar-la dins de les diferents escoles de màgia, la de conjuració, la d’abjuració, la de nigromància, la del control dels elements físics, la del control mental, i sap desarmar els conjurs de protecció corresponents, aquells que fan que l’objecte màgic estavelli a les mans del mag inexpert que pretén usar-lo.

“Novament demano disculpes de la meva limitada capacitat intel·lectual i de raonament, però jo tenia entès que els objectes màgics irradiaven una calor especial, fàcilment identificable pels que som més o menys instruïts en les arts màgiques. I aquesta daga no mostra cap signe aparent d’aquesta calor, és més, la seva fulla és freda com el gel”.

El venedor no recula i troba la resposta ideal per rebatre la preocupació del mag.

“És que es tracta d’una arma molt especial. D’aquí ve l’elevat preu que goso demanar-ne. La característica que la fa única és la seva habilitat de camuflatge, és a dir, és capaç d’amagar el seu propi poder màgic. Només en la presència d’un drac en la seva fisonomia original és quan la daga mostra la seva força màgica”.

El mag mira la daga amb més curiositat, dubtós, encara, de la seva adquisició.

“I en el cas, no t’ofenguis si malfio, hipotètic, de l’encontre cara a cara amb el drac, si la daga resulta no tenir poders màgics de cap tipus, serà difícil que torni per a reclamar-te les monedes d’or que vols que pagui per ella”.

Amb un moviment àgil el mag agafa la daga per la fulla, la fa girar dins la seva mà i la clava fins a l’empunyadura d’or i pedres precioses al coll del venedor. La daga s’escalfa, adquireix una tonalitat vermellosa, sembla despendre batecs de colors, blancs, blaus, verds, grocs, taronja, blancs de nou. El venedor, en els seus darrers espasmes, creix, li surten ales, cua i escates, els ulls se li dilaten i allarguen, recobra la forma d’allò que era.

“Efectivament, es tracta d’una daga mata-dracs”, remuga el mag, tot netejant-la al rierol i posant-la dins d’una de les múltiples bosses d’ingredients màgics que porta penjades del cinturó. Després, allunyant-se una mica de la carcassa del drac mort, cull unes fruites i sopa ran d’un foc encès de rametes seques. Dorm molt bé aquella nit, i somia que, mica a mica, tots els artefactes màgics que poden destruir-lo acaben al seu sarró. Al matí es lleva, es renta la cara a l’aigua freda, es treu la roba, desplega les ales i vola cap a l’horitzó. La daga brilla alegrement.

Feixes rovellades de somriures

2008-10-24T18:02:00.003+02:00

Feixes rovellades de somriures,
dues passes més enllà,
inabastables,
vagament intuïdes per la remor de l’òxid:
un xerric de nostàlgia,
de núvols tornassolats després de ploure.
Pluja disciplinada, vertical com el dolor,
tenyeix,
inabastables
feixes rovellades de somriures

Cinc parets

2008-10-18T11:01:00.002+02:00

Tota la vida tancat entre aquestes cinc parets de vidre, maleïda existència, maleït el dia que vaig néixer. Dia rere dia sotmès a l’escrutini de centenars d’ulls, a aquesta mirada esbiaixada que després, a la nit, no em deixa dormir i em retorna, una vegada i una altra, per il·luminar de maldat els somnis més angoixants que pugui somiar mai un ésser viu, per despertar-me, després, amb un crit a la gola, un crit que no goso cridar, no, que no vinguin els vigilants i em peguin.

No desitjaria res més que deixar de viure. Res té sentit. Res em dóna la il·lusió de viure un dia més, de mantenir aquesta trista aparença de felicitat darrere el vidre, d’oferir un somriure al vigilant de torn que em porta la cassoleta amb el menjar i el beure, de despullar les meves vergonyes a la mirada desinteressada de tota aquesta gentada que m’observa cada moment i que no em deixa ni intimitat per fer les meves necessitats al racó més allunyat dels seus ulls penetrants.

L’aigua repica, quan plou, sobre el sostre de vidre i, per uns instants, el món es fa tèrbol i sembla desaparèixer, m’aïlla en el meu particular infern. És quan estic sol que encara és pitjor, és molt pitjor, és llavors quan les pors s’arrapen al cor i als pulmons i quan em costa de respirar i quan em repeteixo fins a quedar afònic que no s’han oblidat de mi, que tan aviat com deixi de ploure segur que tornaran i em portaran la cassoleta i em miraran les vergonyes i, si em porto malament, em pegaran fins a marcar-me de blau el perfil de les costelles. M’ho repeteixo però no m’ho crec, no, en el fons del meu enteniment nego fins i tot la meva pròpia existència i, fins que no ho veig, fins que el vigilant no frega el vidre amb un parrac gruixut de color verd, no és fins aleshores que torno a respirar sense que em tremoli l’ànima.

Tota la vida presoner d’aquest vidre descolorit, sense poder caminar per sota els arbres, sense poder parlar amb ningú, sense que ningú m’abraci i m’estimi, però amb la paradoxal capacitat d’imaginar-me que això que he viscut tota la vida no és tot el que hi ha, que hi ha molt més, moltíssim més, i que tot allò m’és negat i que mai, mentre visqui, no podré gaudir-ne. I després tampoc. Després l’oblit se n’endurà el meu cadàver, la pobra carcassa que es va pansint i que ni tan sols les bèsties més famolenques voldran rosegar, i aquestes cinc parets de vidre seran desballestades, o cobertes de fulles, o trencades i espargides pel món, o entaforades amb algú que s’assemblarà a mi o que, potser, en un etern retorn sense fi, seré jo mateix.

El vidre, de matinada, quan el sol despunta per sobre les altres gàbies, reflecteix la meva cara que sembla que m’estigui espiant des de fora, amb els ulls molt oberts, esbatanats, una mica esbiaixats, una mirada de maldat que il·lumina tots els meus somnis. Però no tinc por, no, en el fons no tinc més por que quan em miren els altres o quan em peguen els vigilants o quan plou i l’aigua regalima per la paret de vidre de l’oblit. No tinc por, no. Per què hauria de tenir-ne? El que em mira no és més que el pobre presoner de cinc parets de vidre.

Tria de colors

2008-10-10T13:15:00.003+02:00

Tauletes baixes, cadires de ferro negre cargolat com l’esperit d’un penitent, coixins vermells on seuen homes i dones de cames llargues, amb els genolls fregant el sota del marbre blanc de les tauletes, una mica geperuts, abocats sobre les seves particulars consumicions, una postura que s’escau pels secrets, pels xiuxiuejos, per les confessions a cau d’orella de petites i grans aventures amoroses, per la mirada ensinistrada dins d’aquells ulls blaus que tan m’encisen. Tauletes baixes que condensen cercles de vapor d’aigua, entortolligant tasses de cafè, de xocolata calenta, de té de menta, tancant cada línea de gotetes en una fragància individual, un minúscul dimoniet presoner en el cercle màgic d’un perfum agradable, ara que ja fa una mica de fred, a mitja tarda.

El riu baixa mandrós, més enllà de la placeta, amorosint barquetes petitones que semblen nenúfars amb màstils pintats d’un groc tan llampant que, amb el seu balanceig, dóna la sensació que estiguin marcant el pas del temps, grocs metrònoms que tallen l’horitzó de l’altra riba del riu i hi fan esvorancs pels que passaria una corrua de camells. M’imagino, per uns instants, un món en el que tot fos aigua i en el que suressin, una a tocar de l’altra, cobrint tota la superfície del vast oceà, aquelles barquetes de màstils grocs, efectuant un vaivé sincrònic que imprimiria impuls al món i el portaria a visitar els racons més feréstecs de la galàxia.

El cel fa estona que està tenyit de vermell, d’un color un parell de nanòmetres més curt que el dels coixins. S’escurça el dia i cedeix pas, en el seu ball nostàlgic, a una nit d’estels fins com una agulla de fer ganxet. Algú podria dir que els àngels retallen el blau del cel amb unes tisores gegants, i que cada dia en separen una fina llesca més que va a parar al cubell de reciclatge. En algun lloc hi ha un contenidor de recollida selectiva de cel blau, i un altre de flors de cirerer, i un altre, potser, de fragments de cor.

Les pastes de té són delicioses a aquella terrasseta, i te’n porten tantes com puguis menjar-ne. Si la tarda no és fes nit tan aviat valdria la pena quedar-s’hi a sopar i esperar la mitjanit contemplant el groc dels màstils a través de la verdor del té de menta.

Davant la porta de la llibreria de segona mà, dues noies de faccions orientals toquen melodies de la tradició celta, la caixa oberta dels seus violins convidant a tothom que vulgui a dipositar una moneda, una poma o un somriure. El llibreter les escolta des de dins la botiga, il·luminat per aquella cadència on la bellesa, si fos música, faria niu.

Tauletes baixes de marbre blanc que s’arrelen a la placeta, envoltades de cadires de ferro negre amb coixins vermells. Ulls blaus, té verd, màstils grocs. Negra nit que comença, per l’est. Podria donar la impressió que algú ha pintat aquesta escena, que sóc dins d’un quadre, tancat en un marc de fusta amarga, penjat de la paret d’un museu o d’una col·lecció particular, potser sobre l’escalfapanxes d’una habitació amb un balcó molt gran, amb vistes al mar. Tant de bo fos així i, mica a mica, amb la petjada imperceptible de les hores, pogués quedar-m’hi per sempre.

...ànima...ció...

2008-10-02T13:34:00.003+02:00

Ben aviat, potser, unes tauletes de ferro treballades amb filigrana i unes cadires amb coixins vermells, una terrasseta a Dresden, o Bruixes, un té amb una ració generosa de delicioses pastes, una tarda de tardor..... però, mentrestant, una animació: menys de tres minuts per explicar una història d'imaginació i de fantasia

A SHORT LOVE STORY IN STOP MOTION from Carlos Lascano on Vimeo

[...]...[...]

2008-09-25T18:43:00.001+02:00

[…] sovint et poses a escriure sense saber què vols escriure ni quina història vols explicar. És una dèria que tens, una mania, i no hi ha manera que entenguis que així no es fan les coses, que si vols escriure i vols penjar el teu escrit a aquest blog que dius que tens el mínim que pots fer és rumiar una estoneta abans d’abocar-te sobre el teclat, donar quatre o cinc tombs al tema, buscar-li el fil i anar tibant-lo fins a desembolicar el cabdell. No pots posar la pizza al forn sense treure-la del plàstic, home, que no ho veus que després l’hauràs de llençar al cubell de les escombraries, malaguanyada, amb la de fam que hi ha pel món. Mira, ja no et demano que et posis amb la farina i els ous i el tomàquet i la mozzarella i la tonyina i les anxoves i l’orenga, que inventis una sopa d’all que fa molts anys que està inventada, però no pots anar pel món fent beure a galet a la gent sense ni tan sols demanar-los permís abans i disculpes després. Ets un pocavergonya i un irresponsable i el més greu és que ho saps perfectament. Si fossis un nen et clavaria un mastegot que la paret te’n donaria un altre. I sort en tens que avui m’agafes de bones i que no m’ho prenc a la valenta. Però és que això no pot continuar així. I no em posis aquesta cara de sóc jo el que escric i escric com vull, quan vull i del què em dóna la gana escriure que després sóc jo la que sóc la riota de mig barri. Fins i tot l’altre dia al mercat, mentre comprava aquelles albergínies que després vas trobar tan bones per sopar, em va semblar que unes dones em miraven de reüll i xiuxiuejaven, les molt xafarderes. Com si elles t’haguessin llegit mai. Barjaules. Però em vaig posar vermella com un pebrot i jo per aquí no passo. Què t’has cregut? Per passar vergonyades estic jo. O sigui que s’ha acabat d’escriure sense solta ni volta, només per les ganes de fer moure els dits. Si et convé exercici digital compra’t una guitarra però quan t’assentis a escriure fes-ho com cal. Estaríem frescos. I res d’allò tan modern del flux de consciència. Si vols escriure un altre Ulisses ves-te’n a viure a Irlanda però aquí, mentre siguis a casa meva, posa tots els punts sobre les is, fes un començament, un nus i un desenllaç i, si m’ho demanes bé, igual et deixo escriure un gir final sorprenent ara i adés. Au, va, no em vinguis amb romanços, espavila’t. I que no t’ho hagi de tornar a dir [...]

Olor de canyella a Leipzig

2008-09-17T14:56:00.002+02:00

El camí cap a Leipzig, aquells dies de principi d’hivern, ja descobria petites obagues on la neu començava a arrelar-se fermament a la terra, desdibuixant els branquillons més fredolics i formant una llesca finíssima on sovint podia observar-se el pas efímer d’alguna bestiola, un conill o un esquirol. A mesura que m’anava acostant a la ciutat les roderes de les tartanes eren més profundes i, amb freqüència, em creuava amb pagesos que tornaven de vendre part de la seva collita, a preus cada vegada més baixos ara que s’havia aturat la guerra i no hi havia tanta fam. Les mules que arrossegaven aquests carros eren animals molt feixucs, d’una gran solidesa, segurs de poder transportar un carregament de bocois plens de cervesa des del port d’Amsterdam fins a les estepes de l’est del Neva. Molt de tant en tant l’aire semblava espetegar amb l’esclat del fuet i llavors calia fugir de sota les peülles de formosos cavalls negres, de sota les rodes d’un elegant carruatge, l’escut d’armes pintat amb els mateixos colors vius que vestien les dames que viatjaven arrecerades darrera de cortinetes de finíssim brodat. Aristocràcia francesa, tal vegada, amb missatges urgentíssims per l’equilibri de poders, tan precari aquells darrers anys.

Passades les grans portalades de fusta s’apreciaven perfils de palaus, la pedra torrant-se delerosa al sol de mitja tarda. Cap a ponent, prop del riu, s’esplaiaven carrerons on la gentada comerciava alegrement sota barbacanes perillosament inclinades per facilitar el treball de les corrioles, que pujaven mercaderies cap sota teulada. Les tavernes eren a tocar l’una de l’altra allà, i la única cosa que les distingia era el gremi al que pertanyien la majoria dels seus respectius patrons. La que aglomerava el gremi dels llibreters solia ser la més tranquil·la, i la que protagonitzava menys trencadissa, cridòria i esbatussades. No sempre era així, però, i encara els més vells de Leipzig recordaven la sanguinària que s’hi originà a resultes de l’enfrontament entre el bàndol que defensava els enginys d’impressió i el dels que anunciaven que aquells enginys eren obra del diable i que el propi Gutenberg era l’Anticrist en persona.

Aquell dia pràcticament no hi havia ningú assegut als banquets de fusta que envoltaven unes taules llargues com l’ombra projectada pels esclamalls que penjaven davant del foc. Em vaig apropar a l’escalfor amb ganes de notar el pessigolleig a la punta dels dits i a les orelles. El vi aromàtic calent era deliciós, ho puc recordar com si encara hi fos. Sempre m’ha agradat el deix de la canyella, i aquella taberna, potser per reflectir la flaire del paper encara moll de tinta, era generosa amb les espècies. L’home que la regentava, petitó i fonedís, afirmava haver viatjat cap a l’orient, més enllà del Ganges, i haver-hi vist meravelles que, quan les descrivia a llibreters moderadament ebris, l’encerclaven amb una llunyana melangia i li humitejaven els ullets com els d’un nen que veu nevar per primera vegada.

Era aquell home a qui havia anat a trobar aquell dia en aquella taberna fosca però agradable com el tacte del vellut. Aquell homenet tenia una història per explicar-me i jo estava disposat a pagar totes les monedes d’or que portava al sarró per sentir-la. Era una història que ell havia sentit de llavis d’un savi d’orient, d’un immortal, i que només explicava un cop l’any, durant aquells dies en què el gel de les basses encara s’esqueixava sota el sol del migdia, una mica abans del solstici.

La canyella em recordava, aquells dies, el color d’uns cabells. Leipzig, a la nit, es tenyia del vermell dringadís de les torxes i del silenci dens de l’hivern que s’acostava.

Inversions

2008-09-12T12:21:00.004+02:00

El Manel és un home de quaranta-set anys, treballador d’una sucursal bancària, petit però molt primet i de parla fluïda i elegant i amb una característica molt peculiar que tothom coneix. El Manel parla al revés.

Les frases les construeix totes justament a la inversa del que les normes gramaticals aconsellen i, fins i tot en alguns casos, imposen. Les paraules les enuncia perfectament però l’ordre en què col·loca les paraules per tal d’edificar sentències és just el contrari de l’ordre normal. Així, per exemple, diu:

“Dia bon, avui estàs com?”

o també:

“Content ben llevat m’he matí aquest.”

Aquesta estranya idiosincràsia del Manel és apreciada pels seus amics i coneguts i sovint se’n fan un bon tip de riure, no pas a la seva esquena, sinó davant seu. El Manel també riu de valent i afirma que “pocavergonyes uns sou”. Les persones que no el tenen tan tractat, però, es fan creus d’aquesta impossible manera d’enraonar. Els clients del banc mateix, per posar un cas, sempre que poden van a la caixa on es troba el Manel, només per a sentir-lo amb la seva especial cantarella. “Compte de número seu el plau us si digui’m”.

Val a dir que fa uns anys, quan començà a patir per primera vegada d’aquella inversió lingüística, anà al metge de la mútua. Aquest, en visitar-lo, el va remetre a un logopeda i, després, a un otorinolaringòleg i, encara més tard, a un neuròleg. Les proves que li feren donaren sempre i en tot moment els resultats esperats. El Manel no tenia cap anomalia de tipus fisiològic ni anatòmic que li provoqués la seva síndrome. Els escàners i Tacs no demostraren cap lesió ni cap alteració patològica. Els millors especialistes (el Manel fins i tot va viatjar fins Amèrica) no trobaren cap solució. Havia de ser, deien tots, una condició de tipus psicològica.

El Manel es dedicà, llavors, a recórrer psicòlegs i psiquiatres. El feien estirar en butaques reclinables en grau de comoditat creixent i li demanaven que els expliqués la seva infantesa i els seus somnis. De somnis no els en podia explicar gaires ja que no solia recordar-los i la seva infantesa havia estat tan estèril i rutinària que no suposava cap font d’inspiració ni pels seguidors de Freud ni pels de Jung. Finalment el donaren per inútil i li receptaren teràpia de parla.

Durant nou setmanes el Manel aprengué a parlar correctament. Algunes vegades en solitari, però generalment en grups de cinc o deu persones, el Manel assistia dia si dia no a una sessió de teràpia de parla, en un estudi situat al centre mateix de la ciutat. Allà li ensenyaren a construir mentalment les frases al revés per poder-les dir, després, al dret. Allà discutí de política, ciència i religió amb els seus contertulians i amb la logopeda. Allà, també, va conèixer la que seria la seva futura muller, la Sílvia.

Malgrat la teràpia, quan dos anys i mig més tard es casà, a la pregunta del capellà respongué amb un “vull si”, resposta que hauria donat una connotació de caire condicional si no fos pel fet que el capellà ja estava avisat. I és que el Manel ja tornava a parlar al revés. Les nou setmanes de teràpia havien servit per a què enraonés adequadament durant, exactament, nou setmanes.

Ara, als pocs mesos de casar-se, el Manel celebra el seu aniversari. Al pastís, una preciosa obra mestra de nata i xocolata encarregada per la Sílvia a la pastisseria de la cantonada, hi ha tantes espelmes com anys fa el Manel. Després d’apagar-les les compta, a mesura que les va arrancant de la superfície del pastís, abans de llepar-ne la base. En acabat de comptar-les, el Manel es gira cap a la Sílvia i somriu amb complicitat. Quaranta-sis espelmes per a quaranta-sis anys. La Sílvia també somriu i, fent-li un petó ben gros, li diu a cau d’orella “estimat felicitats moltes”.

Ἀποκάλυψις

2008-09-04T20:29:00.003+02:00

I quan es trencà el setè segell el cel s’aturà durant una estona i tot es feu quiet. I llavors Déu donà una trompeta a cada àngel, fins que tots set en tingueren una i no hi hagué més enveja ni rancúnia a la cort celestial. I Déu s’assegué, per veure-ho tot molt bé, i el primer àngel feu sonar la trompeta, i tot de foc i de pedra i de sang va caure sobre la Terra, cremant una tercera part de la seva superfície en una gran flamarada. I, quan la tocà el segon àngel, un meteorit s’enfonsà dins el mar, però l’anomenaren muntanya de foc ja que la paraula meteorit encara no s’havia inventat, i una tercera part dels oceans es tornen sang, una tercera part dels peixos mai serviren per sushi i una tercera part dels vaixells foren destruïts. Amb la tercera trompeta una estrella caigué a una tercera part de les fonts i dels rius, tornant-los verí i repartint la pesta a qualsevol que begués de les seves aigües. I el quart àngel tocà la quarta trompeta, ja que el tercer ja havia tocat la seva i l’ordre era molt estricte, i s’enfosquí una tercera part del sol, la lluna i les estrelles, deixant una tercera part del món a la penombra. I després d’aquestes desgràcies un àngel avisà tothom que l’escoltés que el final de la festa seria encara molt més espectacular, i tothom se’l cregué ja que qui l’organitzava podia fer i desfer amb una sola paraula. I, llavors, el cinquè àngel, que estava frisós per sortir a l’escenari, tocà la trompeta, i s’obrí l’abisme, i vomità insectes de tot tipus, molts ortòpters, que s’enfilaren pel camal dels pantalons de tots aquells que no portaven el segell de Déu als seus fronts, turmentant-los durant llargues temporades. I quan tot això s’acabà, el sisè àngel feu sonar la seva trompeta amb una melodia tan estrident que alliberà els quatre àngels que estaven presoners a l’Èufrates, i amb ells un exèrcit de 200 milions de genets capaç d’executar una tercera part de la humanitat. Però el setè àngel, amb la trompeta més lluent de tot l’estol de querubins i de serafins, contemplava tota aquella matança i plorava i s’eixugava les llàgrimes amb el faldó de la túnica blau cel que portava per tapar-se les vergonyes. I quan Déu li demanà de tocar la trompeta no tingué forces per fer-ho, i la llançà més enllà de les estrelles perennes, més enllà de la corba de l’espai i el temps. I Déu s’enfadà molt i li digué que ja no era fill seu, i que li retirava el privilegi de volar, i la túnica blau cel, i els cabells rinxolats. I l’àngel se’l mirà amb molta por i li demanà clemència i s’esgarrifà quan veié que Déu tenia una immensa sala curulla de setens àngels, tots amb la mateixa trompeta lluent com una cistella plena de pedres precioses. I l’àngel caigué, ja que ara no tenia ales per volar, i mentre queia sentí la setena trompeta, i era un so preciós, un so de destrucció total i absoluta, de caos, de venjança, de mort, de desesperança. I quan hagué caigut es donà un cop molt fort al cap i li sortiren unes banyes i s’adonà que, si bé tot s’havia acabat, tot plegat només feia que tornar a començar.

Contes de matinada

2008-08-27T20:20:00.001+02:00

La llum del carrer entra a batzegades per les llesques verticals de vidre nu, on els porticons no s’arrapen a la finestra. La grogor esblanqueïda de la farola s’amplifica momentàniament quan passa algun cotxe pel carrer: en aquestes ocasions, dues llances de llum intensament groga persegueixen les esquerdes del guix del sostre i, si tanca els ulls, pot imaginar-se que dorm a la serena i que els llamps trenquen la negror desdibuixada dels núvols baixos.

Cada dia es desperta passades les tres de la matinada i ja no dorm més fins poc abans que el despertador l’obliga a llevar-se, a tres quarts de set. Cada nit la vida li dóna més de tres hores i ell voldria aprofitar-les, però no pot. La contemplació de la fina fosforescència de les agulles del despertador, a mesura que les hores cargolen el món, esdevé gairebé melòdica, es transforma en una cançó que acaba adormissant-lo, ara en un son molt profund, quan pràcticament ja és hora de llevar-se. És la mateixa cançó que li obre la imaginació cap a mil i una nits, cap a una riuada sinuosa d’històries que després voldria ser capaç de recordar i d’escriure.

Aquelles tres hores de vetlla són un pou sense fons de contes, poemes, rondalles, aventures èpiques, tragèdies gregues, on ell aboca una galleda buida rere una altra i on, sempre, tibant la corda, n’extreu aigua pura i cristal·lina, destil·lada per les mateixes nou muses de l’Olimp. És una aigua que li cal beure’s en aquell mateix moment, li cal consumir, encara que no tingui set, durant aquelles tres hores. Després, quan el cargolar etern del despertador el faci adormir, oblidarà tot el que ha begut i no trobarà, ran de llit, ni mitja galleda d’aigua tèrbola que li permeti imaginar-se aquell conte, aquell poema o aquella tragèdia, per molt insípida i diluïda que sigui la versió que romangui en el racó més arrecerat del seu subconscient.

Moltes vegades ha pensat a llevar-se, engegar el portàtil o agafar el bloc espiral de la tauleta de nit, i escriure aquell conte o història que, en aquells moments, és més real que la seva pròpia existència. Però sempre descobreix que no té forces per moure’s de llit. De fet, en algunes ocasions ha reflexionat que molt possiblement estigui dormint i que aquelles tres hores, des de més enllà de les tres fins poc abans de tres quarts de set, no són més que un somni que es va repetint, cada nit, el somni més meravellós, però alhora, el més angoixant, que hagi pogut somiar mai.

El dia que compra el magnetòfon i el posa sota el coixí s’adona que, per molt que li sembli que està parlant en veu alta, que descriu cada una de les escenes dels fabulosos paisatges que s’alternen darrera les seves parpelles, en realitat la cinta, al matí, no fa altra cosa que projectar el silenci més blanc i amortidor, puntuat ara i adés pel soroll somort d’un cotxe, al carrer, o d’un colom, quan comença a fer-se de dia. Ho intenta diverses vegades però el resultat és sempre el mateix: ell està convençut que està despert i que explica amb tota mena de detalls aquells prodigis de la imaginació però, mentre esmorza, la cinta només l’obsequia amb buidor.

La seva germana, preocupada per l’absència, és qui el troba, estirat al llit, amb el braç allargat cap el magnetòfon, la postura solidificada a la rigidesa de la mort. El metge anuncia mort per causes naturals, no podia ser de cap altra manera: el cor se li aturà mentre dormia i, molt possiblement, ni tan sols es despertà.

Uns dies després del funeral la germana torna a aquell piset petit i melangiós, acompanyada d’un grup de nois d’una ONG, que s’enduran roba, llibres i mobles. El magnetòfon és prop del llit, on el van deixar quan van endur-se’n el cos cap el tanatori. La germana s’ajup i en cull la cinta, esgotada, i se la posa a la butxaca de l’abric. L’escoltarà al vespre, a casa seva. Els nois són molt eficients i poc després d’una hora ja tenen una furgoneta carregada fins dalt, aturant, momentàniament, el trànsit del carrer. Encara els falta un segon viatge per emportar-se’n el llit i l’armari, però la germana els dóna una còpia de les claus i els demana que les llencin a la bústia, quan hagin acabat. Li donen les gràcies per la confiança.

Passen tres mesos fins que la germana es troba prou animada com per escoltar la cinta del magnetòfon. Una immobiliària li ha estat fent ofertes per comprar el pis del seu germà però potser el llogarà per estudiants, molt bé de preu. Posa la cinta al radiocasset, la rebobina, i seu prop del balcó, el sol fugisser de tardor acolorint-li les galtes. La cinta només deixa escoltar el soroll d’algun cotxe, potser una respiració una mica feixuga, si posa el volum molt fort. Res més. L’extreu del radiocasset i la posa a la calaixera. Després, amb els ulls humitejats, rumia què farà per sopar.

Al cementiri municipal, cada primavera, a l’herba que acompanya una làpida de granit negre, neix una multitud de flors blanques, blaves i grogues, sense que ningú les planti. L’encarregat del cementiri se’n fa creus i gairebé no gosa acostar-s’hi: només hi passa breument la regadora, quan la calor és molt forta. Cada any les flors dibuixen formes diferents amb els seus colors, sempre, d’una gran bellesa.

Vidres trencats

2008-08-20T18:04:00.003+02:00

En sentir les seves paraules he volgut cargolar-me com un porquet de Sant Antoni, una boleta de potetes i exosquelet calcari, i baixar rodolant per un pendent ben costerut fins a estavellar-me contra el tronc d’un arbre o contra un roc enorme amb incrustacions de salt. El món m’ha donat voltes uns instants i realment he pensat que m’estava plegant sobre mi mateix, com una granoteta d’origami, i que, ben aviat, desapareixeria del reialme dels éssers vius. M’ha calgut seure a la cadira que tenia més a prop i recolzar el cap sobre els genolls, respirar profundament, tancar els ulls i concentrar-me en aquelles agulles, les seves paraules, que s’anaven clavant, poc a poc, per tots els òrgans vitals del meu cos. Les orelles m’han ressonat amb una dringadissa terrible, ben bé com si tots els homes acabats de casar del món agafessin una copa de cava, o una gerra de cervesa, i protagonitzessin un monumental brindis a la meva salut: sobre els seus caps penjaria una banderola, potser vermella amb lletres grogues, on podria llegir-se la paraula “Benvingut”.

Com poden unes simples paraules causar aquest insofrible dolor? Com si una colla de nans bellugadissos m’estiguessin esparracant per dins, viatjant d’un teixit a l’altre, amb l’alegria del saltimbanqui de fira, i retallant amb unes estisores ben esmolades tot allò que els semblés adient: os, múscul, tendrum, artèria. Allà assegut, amb el món donant voltes i les orelles apunt d’esclatar, he desitjat que tot s’acabés, que s’obrís la terra en una esquerda de fum i de magma i de negror i que en sortís una llengua que m’agafés per les cames i se m’endugués fins les profunditats de l’abisme. El mateix diable, burxant-me dia i nit amb el trident roent de foc, seria una grata companyia, una cara amiga i feliç que m’escoltaria, amb la seva malèvola intel·ligència, i em diria que ja ho sap, que el trident fa molt de mal, sobre tot quan es clava al cor, però que ell mai, mai de la vida, no gosaria dir-me unes paraules com aquelles que he sentit pronunciar, dels llavis que més m’estimo, aquesta tarda a començament d’estiu.

Obro els ulls, alço el cap i m’esforço per allargar la mà fins el got d’aigua freda que hi ha sobre la taula. Ella és allà davant, amb els braços plegats sobre els pits: no s’ha mogut ni un centímetre. És tan bonica com el dia que la vaig veure per primera vegada, a la cua del Mercadona, comprant un meló, dos pots d’espàrrecs, un formatge de bri, una ampolla de vi negre de les que considerava molt per damunt del meu magre pressupost, una bossa de cebes i uns iogurts desnatats. Em faig creus que d’aquells llavis tan delicats hagin pogut sorgir unes paraules tan feridores, una corrua de vocals i consonants que, disposades en l’ordre correcte, hagin encès tot aquest seguit de llumetes blanques dins dels meus ulls, hagin trencat dues esgarrapades de vidres a la meva gola i m’hagin incitat, amb aquella mirada blava d’aigua cristal·lina, a empassar-me’ls fins l’estómac, els pulmons, el cor, el fetge i el cervell. Aquells mateixos llavis, tantes vegades petonejats, que ara tornen a obrir-se, preciosos com el sol reflectit a la verdor agredolça d’una fulla d’enciam:

“No facis comèdia. No em puc creure que et costi tant d’entendre que, ara que som casats, la meva mare també vingui de vacances amb nosaltres aquest estiu.”

Elizabeth

2008-08-09T12:18:00.005+02:00

I ride through the graveyard on my way home, stealing askew glances at the moon. Some tombstones reach through the frozen ground like pale bony fingers; they seem eager to grab the ankles of my horse. The weary beast paces carefully, exhaling long tendrils of cloudy breath through its nostrils. I cannot remember so many graves.

The war lasted more than ten years. It was a bloody mess at the beginning and it ended the same. Corpses littered the fields, shattered remains of countries, kings, beliefs. Banners flapped with the echoes of too many senseless deaths, with the happy sound of oblivion, with remorse. It’s been a long time since I last saw such a white as that of the tombstones. Screams and pain are colored red and black. Frozen fingers and toes turn blue. Rotten flesh is another color.

I am impatient to see Elizabeth after all these years of absence. We’d been married for only five months when I went away. I can still see her crying on the porch, a child growing in her belly. I have cherished her last kiss like the greatest treasure, her lips lingering for an instant on mine, her smell of cornflower and cinnamon.

The moon peaks through the bare branches of the willow trees and beams upon the frail path I follow. My horse sneaks its way among the tombstones, almost tiptoeing in silent reverence. I imagine I can see the lights of my house, far away, beyond the shallow stream that embraces the northern border of the graveyard. Perhaps Elizabeth is reading by candlelight one of the poetry books she used to love, next to the window. Perhaps she is reading the Bible to our son, or our daughter.

There are so many graves here. The war was treacherous and far reaching; famine widespread, pestilence ubiquitous. I spur my horse. The moon keeps on shining upon tombstones etched with names I don’t have the courage to read, not now. Tonight I shall not keep Elizabeth waiting. It is time I come home.

Noia de vidre, noia de cristall

2008-08-02T18:26:00.003+02:00

Li dèiem noia de vidre però ningú no sabia ben bé per què. Li dèiem noia de cristall i, sovint, després de dir-ho, romaníem una bona estona amb els ulls girats cap el cel, rumiant les paraules. Era una noia trencadissa, però això ja ho sabeu. El coll era com un branquilló d’herba seca, acaronada pel vent torrat d’una tarda d’estiu, les mans llargues i primes com els rajos de sol que entren per la fusta esqueixada d’un porticó, les cames com teranyines plenes de neu.

Li dèiem noia de vidre, noia de cristall. La seva bellesa costava d’oblidar, i molts giràvem la mirada per por de perdre-hi el senderi. Feia un caminar tan precís que hauríem jurat que escrivia un poema a la sorra, amb aquells peus de cristall: potser l’hi escrivia, però ningú no era prou valent com per acostar-s’hi i llegir-lo.

Noia de vidre, noia de cristall. El seu cos era transparent, només si nedava les onades sospiraven el seu moviment, només els ulls no es fonien en el blau i en el verd de l’oceà. La llum passava a través seu, semblava provocar-li una frisança com d’unes paraules d’amor xiuxiuejades a cau d’orella.

Noia de vidre, noia de cristall. Tenia un ull de cada color, un de blau i un de verd, però això ja ho sabeu. Era impossible de mirar-la més d’un instant sense que se’t trenqués alguna cosa, molt endins. Potser per això li dèiem noia de vidre: tal vegada qui es trencava érem nosaltres, en veure-la.

Noia de vidre, noia de cristall. Tots l’estimàvem, però això ja ho sabeu. Tots ens trencàvem a bocins i volíem trencar-nos-hi. Tots buscàvem la seva ombra, volíem aixoplugar-nos-hi, morir-hi, difuminar-nos-hi com el més minúscul dels cuquets, cargolats de plaer sota aquells peuets que pintaven melodies a cada pas.

Noia de vidre, noia de cristall. Com n’era de bonica. Potser era un àngel, potser no. Tenia un ull blau i un ull verd. No tenia ombra, però això ja ho sabeu. Potser per això li dèiem noia de vidre. Potser per això li dèiem noia de cristall.

Gos quan fuig

2008-07-25T18:13:00.004+02:00

[…]
"I de quin color dius que era?"
"Verd."
"Això ja m’ho has dit abans. Però, quin tipus de verd? Verd poma? Verd pi? Verd enciam?"
"Potser una mica del color del gos quan fuig."
"La veritat és que em costa una mica de visualitzar-lo amb aquestes definicions teves tan peculiars."
"El problema no és meu, doncs. És teu. Et falta imaginació."
"Potser sí, potser sí, no t’ho negaré. Però estaràs d’acord amb mi que el color d’un gos quan fuig costa d’imaginar, en principi."
"Paciència. Practica i te’n sortiràs."
"I et va dir alguna cosa"
"No."
"Així, què vàreu fer?"
"Ens vam mirar una estona en silenci."
"Així, i ja està?"
"Si."
"I no va passar res més?"
"No. "
"..."
"Bé, al cap d’uns minuts va marxar."
"Com que va marxar?"
"Doncs això, que ens estàvem mirant però se’n devia atipar i va marxar."
"I no li vas dir res tu?"
"Què volies que li digués?"
"No ho sé, alguna cosa."
"No."
"I cap on va anar?"
"No ho sé. No el vaig pas seguir jo."
"I no tenies curiositat?"
"No."
"Ets ben estranya."
"Què vols que t’hi faci?"
"I després què va passar?"
"Res."
"Com que res?"

"Res, que vaig demanar un altre beure, vaig pagar-lo i, més tard, vaig marxar cap a casa."
"I no el vas tornar a veure?"
"No."
"Ni vas demanar si algú més l’havia vist?"
"A qui volies que ho demanés? Tampoc tinc ganes que em prenguin per boja o drogoaddicta."
"No ho sé. Al segurata de la porta...."
"Prou feina té a controlar que si entren menors de setze anys si més no no provoquin cap merder i hagin de cridar els mossos."
"O sigui que no l’has vist més?"
"No."
"Ni saps ningú que l’hagi vist?"
"Ja et dic que no!"
"Noia, doncs em sap greu."
"El què?"
"Tot això."
"Ja veus."
"Tia, que no passa cada dia..."
"El què?"
"Doncs això. Trobar-te l’amor."
"Ja veus."
"Però,... va,... explica’m-ho millor."
"Ets pesadeta, eh!"
"Ja saps com sóc."
"No te’n saps avenir."
"No."
"Ja veig, ja."
"Així...."
"Què?"
"De quin color dius que era?"
[...]

Bellesa

2008-07-21T18:05:00.003+02:00

L’Edgar Allan Poe, quan ens parla de la bellesa que persegueix la composició poètica, incideix de manera repetida en el fet que la poesia, en el millor dels casos, és simplement un mitjà que pot conduir-nos a experimentar aquesta bellesa enyorada. Una i una altra vegada Poe subratlla la tricotomia cap, cor i ànima. Només l’ànima s’il·lumina per la bellesa, per molt perfecta que sigui una composició o per molta passió que dibuixin les seves paraules. La bellesa, seguim destil·lant Poe, es troba a la melodia del poema, a la musicalitat que transmet la seva cadència, a com les paraules, les vocals i les consonants deixen de ser tals per esdevenir notes en un pentagrama imaginari que recorre els versos com el rierol de muntanya s’escapa pendent avall, imprimint a cada petit còdol una freqüència que ens ressona harmònicament, amb aquella longitud d’ona idònia que es reflecteix dins l’ànima, amplificant-se, progressivament, fins a omplir-nos-la de joia. Una bona poesia ens evoca una preciosa melodia que, al seu torn, ens eleva l’ànima fins més enllà de les estrelles. La música de Loreena McKennitt, vam poder-ho comprovar novament ahir nit al Poble Espanyol, és aquest ideal de bellesa descrit per Poe. La Loreena, i els seus músics, són artesans: amb molt de compte, amb precisió matemàtica, construeixen, jonc a jonc, cançó a cançó, una barqueta de fràgil equilibri i, amb la cura d’una mare vetllant pel seu nadó, la dipositen sobre les aigües del rierol, s’acomiaden d’ella amb un somriure, potser amb els ulls una mica humitejats. Nosaltres, dalt de la nostra barqueta, ens enfilem rierol avall, naveguem unes hores, uns dies si som afortunats i el solc és profund, i ho fem fins més enllà de les estrelles.

Loreena

2008-07-18T11:20:00.004+02:00

Després del Tom Waits, amb la veu arrossegada sobre el quitrà moll d'un carreró qualsevol, volem cap a prats verdíssims on encara, en nits màgiques, en solsticis i equinoccis, poden observar-se donzelles de pell blanquíssima, cabells de foc i ulls de cel dansant sota les estrelles, amb els peus acaronats per la humitat d'una boira que sembla enganxar-se a la pell, que fa tremolar de plaer els branquillons més tendres i que difumina una bellesa que, si es mira d'aprop, igual que les històries del Tom Waits, també és capaç d'estavellar l'ànima. És la Loreena McKennitt. Us deixo tres retalls del seu DVD Nights From the Alhambra. La darrera, Dante's Prayer, és indescriptiblement melangiosa: aneu amb molt de compte si l'escolteu.

Rain Dog

2008-07-15T14:44:00.003+02:00

(poesia)

(cabaret)

(blues esparracat)

(circ)

(melangia)

(bellesa que trencaria el cor si cantés la Norah Jones)

(amb la seva veu: estavella l'ànima)

(concert inoblidable)

Estrella'm

2008-07-11T18:39:00.002+02:00

Esclaten en silenci quan s’alliberen de la succió mecànica de la nau, formant núvols de cristalls de gel com petites flors argentades. Són càpsules de caiguda. La nau es desintegra a trossets i cada breu fragment porta una vida dins, delerosa de veure-ho tot plegat des de la perspectiva de la proximitat.

Sóc la tercera a caure, i abans de desprendre’m de la nau els monitors m’avisen que provi de respirar amb normalitat. L’acceleració és pràcticament imperceptible, al principi, un rosec a la panxa, una mica com abans de fer el primer petó. Després, com aleshores, només la monotonia de la caiguda envers el pou gravitatori de l’estrella.

La primavera esdevé estiu dins la càpsula i els monitors indiquen 43 graus Celsius. L’hidrogen sublima, generant una crisàlide reflectant allargada que m’envolta, acordillada amb un camp magnètic. La papallona que en reneix passades unes hores viu minuts. Els monitors passen de vermell a negre a mesura que es socarrima l’instrumental electrònic extern.

El vidre de la càpsula, en liquar-se, em recorda una glacera de colors violents. Flueix com la mel, caient-me a grans gotes sobre els genolls, sobre els pits, al coll, perforant, amb paciència, les capes de teixit. No percebo dolor.

La bellesa de l’estrella, quan tot s’acaba, és indescriptible. Crema, em crema, i ho fa només per mi.

Sinestèsia

2008-07-04T19:30:00.002+02:00

El terme modern és sinestèsia, però el metge del poble li va dir al pare que es tractava d’una malaltia dels pollastres i que potser em passaria, potser no. El pare li va donar una cistella plena de rovellons i de llenegues i, quan marxàvem cap a casa, es va fregar molta estona els ulls amb el mocador.

La verdor de l’enciam, a l’hort, em recorda el so de les flames quan rosseguen troncs d’alzina, a l’hivern. Si passo els dits per sobre les fulles noto una forta olor a palla humida i el món se’m torna de color blau. Els altres nens, a l’escola, se’n reien de mi i em picaven al cap amb els llibres i els quaderns. El mestre, quan em cridava pel nom, em provocava una esgarrifança tan terrible a les cames que em semblava que me les estès recorrent una corrua de formigues. Em quedava quiet com un estaquirot, immòbil, amb la boca oberta, sense sentir ni veure res. Fou el mestre qui li digué al pare que calia que em dugués al metge del poble i també fou ell qui, anys més tard, recomanà a la mare (el pare havia mort a la guerra) que em portés al Santuari del Miracle per veure si podia ajudar a l’hort o a la cuina.

L’espelma fa pampallugues mentre escric això, i el joc de llums i ombres m’evoca el so de les campanes, quan toquen a primera hora del matí. Sóc monjo, se’m va despertar l’amor a Jesús, poc a poc, mentre pelava trumfos i els abocava a l’olla que penjava dels esclamalls. La rugositat de la pela, la vivor entortolligada dels grills, els notava amb un regust agredolç, em feien empassar saliva una vegada i una altra, com si estigués deixant fondre a la boca un tros de xocolata negra. Només els fills segons de casa bona podien fer-se monjos, i jo era el tercer fill dels masovers de cal Caragirat. Suposo que devia despertar certa tendresa, amb el meu posat de no ser-hi tot i amb la gran facilitat que tenia pels números.

Els números són els únics que només són el que són i prou. Un set és un set, i no un set i una alenada de pètals de rosa. Un catorze és només un catorze, sense que noti pessigolles al clatell. Un vuit és un vuit, i no és ni groc, ni verd, ni virolat. De seguida em van demanar que m’encarregués dels comptes del santuari, que mirés de treure el màxim profit del gra i dels conills que es venien al mercat de Solsona, que vigilés que els pobres rebessin el que els era just i necessari. També vaig aprendre les pregàries i em vaig adonar que per parlar amb Déu Nostre Senyor no cal tancar els ulls a la solitud de la cel·la ni a la foscor aromàtica de la capella, sinó que també pot fer-se seient sota un pi, trepitjant la neu acabada de caure o espiant les formes dels núvols.

La petita flama dibuixa ombres que ballen entre les lletres que escric en aquest paper, a una hora que ja hauria d’estar dormint. Tinc dificultats per dormir, darrerament. Els somnis se’m confonen i quan desperto no sé si estic despert o si continuo dormint somiant que em desperto. Els números han estat la meva vida i encara ara, malgrat que em van dir que ja n’hi havia prou si ajudava una mica a l’hora de l’eucaristia del diumenge, si ningú no em vigila, repasso els comptes que fa el Manel amb la maquineta. El Manel és un noi vingut de prop de Tremp, amb qui comparteixo cel·la (diuen que ja no tinc edat per dormir sol). Té una vocació fortíssima, fins i tot potser excessiva, però no s’estima gens els números.

Em sembla que plego d’escriure. Estic cansadot i aviat no sabré distingir si les campanes que sento són les que criden a oració o les que em desperta aquesta flama ballaruca. Si no fos que les de veritat em ressonaran en color groc, és clar, i que el Manel és llevarà per anar a la capella.

Balancí

2008-06-26T17:35:00.000+02:00

Mitja tarda i el sol s’escampa pels finestrals com si fos una tortuga feixuga que persegueix una fulla amorosida d’enciam. Fa calor. El terra sembla tremolar davant l’esclat de llum, fa pampallugues com una bombeta fluixa, liqua l’aire mateix en un riu de pluja incandescent.

Estic assegut al balancí i em gronxo lentament, sense pressa, seguint l’arc creixent, i cruixent, de la fusta. Recordo com m’agradava gronxar-m’hi, de petit, davant la mirada esgarrifada de la iaia, que sospitava trencadissa a qualsevol moment. O, més que trencar-se, la fusta s’esqueixa, s’estavella, com l’ànima: els cors es trenquen de tristor, les ànimes s’estavellen de fred.

Tinc un llibre a les mans, recolzat sobre la falda, un llibre pesant que gairebé em talla la circulació de les cames. No recordo quin títol tenia quan el vaig començar a llegir ni tampoc no pateixo massa pel fet d’haver-lo oblidat. Llavors pesava tant que vaig decidir d’arrencar-li les cobertes i llençar-les al foc (encara era hivern). Cada pàgina porta un encapçalament diferent, una combinació de paraules que, en algunes ocasions té sentit, en moltes altres no en té cap ni un. O potser sóc jo que no li se trobar.

Però no em ve de gust de parlar del llibre. Algun dia explicaré la seva història, si m’ho permet la pèrdua de memòria i l’arteriosclerosi. La iaia sempre deia que els anys es posen als colzes, als artells, als genolls i al cap i jo no entenia què volia dir ja que al cap no hi ha ossos que es belluguin com ara al braç o a la cama. La iaia va morir abans de la guerra, i sempre m’explicava quan va veure el gran cometa al cel, l’any 1909, i com molta gent es pensava que era un zepelí com el que havia volat per sobre la ciutat poc després de tombants de segle. Era una dona menuda, amb ulls blavíssims que no es cansaven mai de fer ganxet, ni quan li va créixer un tel dins d’un ull i va perdre-hi gran part de la vista.

No tinc ni fills ni nets. No hi ha cridòria per casa i des de què vaig tornar de França que no he conegut cap dona que em pugui estimar com m’estimava la Jacqueline. No és que tingui por de trair el seu record, ni que li degui algun tipus de fidelitat malaltissa després de tants anys, ni que cregui que sóc un vell xaruc i mig dement que només camina fent tentines del llit al balancí, senzillament és que no en tinc ganes. Sóc feliç, no us cregueu pas el contrari. No em sento ni sol ni desemparat.

La iaia sempre deia que la llum, quan és tan intensa, pot arribar a fer moure les coses. Recordo que ens vam passar una tarda d’estiu, quan era petit, espiant com el sol s’enfilava pels braços del balancí, esperant, un al costat de l’altre, percebre-hi la mínima oscil·lació. Després la iaia es va morir, i el pare va marxar al front, i la mare i jo vam fugir a França, i la gent parlava i jo no els entenia i em pensava que ens miraven malament per què havíem portat la guerra, i encara que fos una guerra diferent, feia la mateixa por.

Les bombes van trencar tots els vidres però no van esqueixar el balancí. Ara m’hi gronxo, però ho faig amb prudència, a poc a poc. L’escalfor dels finestrals em fa pessigolles a les cames, sembla un gatet melindrós que demani ser amanyagat. Sec i reposo, en tinc prou amb això. La iaia sempre deia que qui fa el que pot no està obligat a fer més.

Bukowski

2008-06-19T20:13:00.004+02:00

L’Angelet havia decidit que de gran volia ser com el Charles Bukowski. Amb poc més de nou anys s’havia enfilat a uns prestatges de la part menys transitada de la biblioteca municipal i hi havia descobert Erections, ejaculations, exhibitions and general tales of ordinary madness. Aquest llibre, que anys més tard trobaria llistat sota el títol més inofensiu de The most beautiful woman in town and other stories, havia il·luminat el petit Angelet d’una manera particularment encegadora.

De fet, l’Angelet no es deia Angelet, sinó Miquel, però, com que era considerat tan rosset i tan bon nen, la seva mare, l’àvia i totes les dones de mitjana edat cap amunt deien constantment: “aquest nen és un angelet”. De fet, l’Angelet no tenia ni idea d’anglès, i li costà dos o tres anys de desxifrar uns pocs paràgrafs d’aquell llibre que havia manllevat de la biblioteca en una època en la que encara no hi havia detectors preventius de furts a les sortides. Però l’Angelet notava l’esperit de la lectura, notava que allò era el que ell volia escriure i, el que era més intoxicant a la seva ment innocent, allò era el que ell volia viure.

Amb el temps, a mesura que l’Angelet esdevenia un adolescent gens rosset i poc angelical, la lectura d’aquell llibre resultà innecessària: l’havia memoritzat paraula a paraula, escena a escena, borratxera a borratxera, seducció a seducció. L’Angelet era el Charles Bukowski en tot menys en allò que calia, és a dir, alcohol, dones i talent literari, si bé creia encertadament que aquest darrer factor tampoc no li era imprescindible per mimetitzar el seu ídol.

La seva experiència amb l’alcohol es limitava a la vegada que havia passat la nit a casa d’un amic seu i havia compartit amb ell una ampolla de ginebra barata. Fou el mateix dia o, per ser més precisos, el dia següent, que intuí que li caldria patir de valent per convertir-se en un alcohòlic com cal i enllaçar una borratxera amb una altra bo i seduint dones i enduent-se-les al llit sense haver d’aturar-se a cada cantonada per agafar aire fresc i empassar coll avall una glopada d’agror francament poc romàntica.

L’experiència de l’Angelet amb les dones no era gaire més enriquidora que la que li havia proporcionat aquella primera ampolla de ginebra. És veritat que una vegada una nena li havia fet un petó a la galta quan l’ajudà a pescar el barret que les seves males amigues li havien llençat al riu. I també és cert que sota el llit guardava una capsa de sabates plena de revistotes on dones força poc atractives mostraven els seus encants i desencants de forma impúdica, emmarcades en somriures tristos. Però també estava pràcticament convençut que això no era suficient per convertir-se en el nou Charles Bukowski.

Sigui com sigui, l’Angelet es casà i tingué tres fills, i també un gos. No es feu famós per les seves borratxeres i seduccions, sinó per la seva constant participació a l’AMPA del col·legi del barri i per la seva intransigència davant del soroll, el consum de gormanderies i els petits furts a la biblioteca municipal on treballava sis dies a la setmana per pagar la hipoteca i els bolquers. Mai aguantà la beguda i fou fidel tota la vida fins que morí, amb setanta-tres anys, com el seu ídol, molt després que aquesta petita història hagi estat oblidada.

Núvols

2008-06-12T13:51:00.002+02:00

Cada batec fa ressonar el vidre. Sístole, diàstole. Miro lluny: no veig ni l’edifici blanc del davant, ni els arbres que coronen el turonet, més enllà, ni la meva pròpia reflexió, a tocar del nas. Sístole, diàstole. Els núvols de tempesta s’arrepleguen al cel i les falcilles volen baixes, com heralds de la pluja que ha de venir. Sístole, diàstole. Hi ha parallamps a les teulades de davant, i també antenes de televisió i, si la mirés, veuria l’entramat d’una grua enfilant centenars de quilos cap amunt. Sístole, diàstole. Tristos timons i romanins, a les jardineres blanques de plàstic, enyoren l’aigua que caurà, encoratgen les falcilles a volar més baixes encara, a xisclar més fort. Sístole, diàstole. Els colors se’m barregen i em costaria descriure’ls, si fes falta, em caldria rumiar-hi molta estona i, possiblement, no me’n sortiria. Sístole, diàstole. A cada cantonada vénen sacs de metàfores, a preu fet, i ningú es queixa a les forces d’ordre públic ni oblida que una metàfora és una cassola on abocar paraules falses. Sístole, diàstole. Els poetes fan cua per vendre l’ànima al diable, per bescanviar-la per un altre vers, per trobar una paraula verdadera que descrigui la bellesa de la melangia: el diable, malauradament, ja no compra. Sístole, diàstole. Passen falcilles ran de finestra, fan una cridòria com si s’hi juguessin la vida: tafaneres, em miren de reüll i somriuen, sense saber que no les veig. Sístole, diàstole. Esclata l’horitzó, amb els núvols cargolats de llamps i, a la cantonada, la revenda de metàfores continua: tota moneda és bona, fins i tot un tros de cor. Sístole, diàstole. La pluja només entra si la convido, i ho fa amb força: cada gota ressona al vidre, m’humiteja la cara, dilueix la salabror de les llàgrimes. Sístole, diàstole. El diable es posa un barret per no mullar-se els rínxols i accepta a desgana l’ànima descolorida d’un desconegut: li bescanvia per un plat de calamarsets rostits i per dues consonants sonores de final de síl·laba. Sístole, diàstole. Les falcilles s’han entaforat sota teulada, a escletxes per les que no passaria ni mitja metàfora, tallada en juliana. Sístole, diàstole. El batec s’atura.

Annabel Lee

2008-06-04T16:19:00.009+02:00

El darrer poema complet escrit per Edgar Allan Poe abans la seva mort, extremadament musical (llegiu-lo en veu alta), Annabel Lee és una història bellíssima i tristíssima (aquests dos adjectius solen anar associats) que cal que protagonitzi per uns dies aquesta pàgina de vidre

It was many and many a year ago,
In a kingdom by the sea,
That a maiden there lived whom you may know
By the name of Annabel Lee;
And this maiden she lived with no other thought
Than to love and be loved by me.

I was a child and she was a child,
In this kingdom by the sea:
But we loved with a love that was more than love---
I and my Annabel Lee;
With a love that the winged seraphs of heaven
Coveted her and me.

And this was the reason that, long ago,
In this kingdom by the sea,
A wind blew out of a cloud, chilling
My beautiful Annabel Lee;
So that her high-born kinsmen came
And bore her away from be,
To shut her up in a sepulchre
In this kingdom by the sea.

The angels, not half so happy in heaven,
Went envying her and me---
Yes!---that was the reason (as all men know,
In this kingdom by the sea)
That the wind came out of the cloud by night,
Chilling and killing my Annabel Lee.
But our love it was stronger by far than the love
Of those who were older than we---
Of many far wiser than we---
And neither the angels in heaven above,
Nor the demons down under the sea,
Can ever dissever my soul from the soul
Of the beautiful Annabel Lee,
For the moon never beams, without bringing me dreams
Of the beautiful Annabel Lee;
And the stars never rise, but I feel the bright eyes
Of the beautiful Annabel Lee;
And so, all the night-tide, I lie down by the side,
Of my darling---my darling---my life and my bride,
In the sepulchre there by the sea,
In her tomb by the sounding sea.

Recitat aquí: http://www.youtube.com/watch?v=QmTv7O40SR8

Traduït aquí: http://en.wikisource.org/wiki/Annabel_Lee?match=es

El bufó més vell

2008-05-28T20:19:00.001+02:00

“Dues caixes de picarols pels turmells, trenta-dos barrets virolats, mitja dotzena de mocadors de seda groga, tretze mandolines, una cítola amb dues cordes trencades, un bagul de somriures falsos, una cinquantena de deformitats físiques aparents, una caixa petita, de fusta, plena de llàgrimes vertaderes....”

El gremi dels bufons ocupa un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, a tocar de la catedral. Sovint, quan les campanes toquen a morts, el ressò fa tremolar els vidres de la planta baixa i la reflexió dels llangardaixos de ferro colat de les finestres sembla cobrar vida i estremir-se, com si el sol els fes bullir la sang. És un edifici vell que ja ocupava el gremi de cistellers molt abans, amb un soterrani fosc i humit on, si convé baixar-hi a cercar alguna andròmina, la llum de la flameta d’oli no troba aturador, i s’escampa pels racons, a través de teranyines plenes de pols i per sota d’embalums indefinits on fa molt de temps que ningú no ha buscat cap record. Davant de la porta que dóna al carrer sempre fan paradeta uns bessons rossos com un camp de blat a l’estiu, i hi vénen taronges, llimones i, quan és temporada, figues, magranes, codonys i escarrassos de raïms dolç com la mel.

El bufó més vell ha viscut molta vida i ha arribat a la conclusió que, al final, tot s’equilibra, que els mals moments i els bons no són més que la inspiració i l’expiració d’alguna bèstia mitològica que viu al fons d’un llac. És ell l’encarregat de pesar les monedes d’or i de plata que paguen els patrons i també, un cop a la setmana, de fer inventari. És ell qui vigila que les llàgrimes vertaderes i els somriures falsos siguin retornats al seu lloc després de cada actuació, que mai cap bufó jove i tarambana se’ls emporti a casa seva i en pagui les conseqüències amb una nit sense dormir i una ampolla de licor.

“... tres dotzenes de mitjons foradats, aparellats en colors dispars, tres llaüts, un joc sencer de titelles de roba, cinc esferes de cristall pels jocs malabars, mig quilogram de tristesa, una gerra de vidre transparent plena de cuques de llum, cinc ombres xineses, dues gotes de tendresa....”

El bufó més vell es recolza a un dels bocois que configuren tot el perímetre de la sala més gran de l’edifici, allà on s’emmagatzemen tots els estris de la professió. Està cansat i tindria ganes d’anar-se’n a casa, asseure’s prop del foc i prendre’s una tassa d’herbes amb una esgarrapada de prunes. No defugiria d’estirar-se una estoneta i tancar els ulls i somiar amb la seva esposa, farà vint-i-tres anys que és morta. Però primer li cal acabar de comptar els pots de pintura blava, groga i verda, les esquelles, els pergamins enrotllats que reciten cançons d’amor, de sàtira política i d’aventures llegendàries, els didals plens de màgia i les gàbies amb ocells de paper.

Els bessons de les taronges ja han plegat la paradeta quan el bufó més vell tanca la porta del carrer del gremi de bufons amb una clau llarga com l’ombra del diable. El cel distreu uns instants la foscor amb una agrupació de núvols baixos molt vermells. La taberna, a l’altre costat del carrer, rep alguns dels feligresos més penitents, tan bon punt surten de la catedral. El bufó més vell demana un plat de brou de pollastre, molt calent, un parell de llesques de pa i un got de vi. Ningú li demana que expliqui cap rondalla ni que faci de saltimbanqui. Amb prou feines el veuen, petit i cargolat prop del foc. No li descobreixen el parell de llàgrimes vertaderes a cada ullet, ni el gram de tristesa a la butxaca. S’escalfa una mica més i, després, s’aixeca i s’encamina cap a casa. Xiula una cançó, molt fluixet: una melodia que parla de l’equilibri. Sense ni adonar-se’n, fa un saltiró, i els picarols, als turmells, dringuen feliçment.

100

2008-05-22T17:53:00.005+02:00

Algunes vegades escriure un conte és com collir una patata: agafes l’aixada i la claves al terra, amb una mica de compte de no tallar la patata pel mig ja que, si bé intueixes on és, no ho saps del cert. Sovint el resultat, per molt curós que siguis, són dues mitges patates (no necessàriament de la mateixa mida) que pots descartar, donar de menjar als porcs, o aprofitar per tornar-les a plantar i esperar que no s’empestin i no agafin escarabats ratllats com les franges d’interferència de la llum tornassolada. En altres ocasions és com si et truquessin a la porta de casa i, en obrir, t’aparegués un carter que et fes signar un rebut i et lliurés un petit paquet embolicat amb paper d’embalar i, en desembolicar-lo, et trobessis el conte allà, tot somrient, amb una nota escrita amb cal·ligrafia ensucrada donant-te permís per fer-ne el que vulguis. Finalment, encara hi ha dies (o setmanes, o mesos) en els que el conte és com un peix (que no cal que sigui necessàriament de vellut vermell) que, quan proves d’agafar-lo, et rellisca de les mans una i una altra vegada, deixant-hi, com a molt, un parell d’escates lluents com el sol vist a través d’una copa de vinagre i una certa olor no massa agradable. Si aconsegueixes que no rellisqui, encara et queda el dubte de si posar-lo a la planxa, fer-hi un brou amb verduretes, tancar-lo al forn i esperar a veure què en resulta o tornar-lo al riu (opció força assenyada).

L’eterna por al paper en blanc que assalta molts escriptors, similar a la por a l’escenari dels artistes de la faràndula, és un rau-rau que poc em preocupa. Fixem-nos que es tracta d’una síndrome que assetja els escriptors. No costa gaire d’asseure’s davant per davant del teclat, com si fos el contrincant en un concurs local de parxís, i tocar una melodia que no tingui cap mena de lògica, només cal que repasseu alguna de les darreres entrades d’aquest blog per comprovar-ho. Donar un tomb al conte i agafar-lo per la cua ja és més complicat, o per les banyes. I és que els contes porten banyes, no només per què sovint te’n vas al llit amb un altre, sinó també per què, si no prens moltes precaucions, tenen la mania d’abordar-te i clavar-te’n una al cor, l’altra als pulmons, l’altra al fetge, l’altra a l’ànima (sí, els contes no es limiten a dues banyes). Els contes no respecten l’autor, s’hi encaren, li poden arribar a fer mal de valent, a portar-lo a l’hospital amb un parell o tres de costelles trencades i una vèrtebra dorsal enfonsada. I, d’alguna manera, tenen raó per fer-ho, no ho negaré pas. Moltes vegades ens aprofitem d’ells i la seva resposta, justificada, és defensar-se.

Hi ha un cementiri on van a parar tots els contes inacabats, aquells que es descarten a una o dues línies del final, els que han envellit prematurament i els que s’han suïcidat. Sempre hi plou i mai hi neix cap quintet de floretes grogues ni cap rosa vermella. Algunes nits poden descobrir-s’hi llums, com focs follets, que es mouen entre les làpides: són els ulls d’alguns escriptors, àvids d’absenta o d’absència, cargolats sota el pes del sac que porten a l’espatlla, el sac on entaforen fragments de conte, un fèmur d’aquesta làpida, un crani d’aquella, un parell de metacarpians de l’altra. Més tard, a casa, ho cosiran tot i esperaran que el nou conte s’alci i camini. Durant el dia, però, el cementiri és desert, ningú no el visita, ningú no recorda com arribar-hi ni té cap interès per esbrinar-ho. Els contes reposen sota l’herba, o sota el fang, o dins del nínxol, i mica a mica va passant el temps i es van oblidant i ni tan sols l’escriptor del sac gosa molestar-los. Fins que un bon dia, quan ja sembla que només són pols i parracs de roba vella, senten la cridòria de l’atzar i, de sobte, esdevenen allò que mai haurien cregut possible: una patata, o un peix, o un paquet curosament embolcallat amb paper d’embalar, enviat amb tot l’amor del món, difuminat sota la claror vermellosa d’una posta de sol.

L'art de l'animació

2008-05-19T20:07:00.004+02:00

God needs n(0)thing to be Go(0)d: as creator of stories, words from his (l)ips turn to wor(l)ds. Between hole and (w)hole there's only a (w), and sometimes everything seems what is not, just as what is not must be, of course, everything. A couple of gorgeous little stories, a make believe, a lullaby, a child’s tale, a magic trick of imagination. Something to light a day that's been too cloudy. Enjoy!

Peixos de vellut vermell

2008-05-16T12:33:00.010+02:00

La llum s’ha reflectit massa vegades al mateix mirall, i s’asseu a reposar una estoneta prop d’una sortida de camions. De la foscor neixen petits arbres blaus, de troncs finíssims, gairebé inexistents. Són prims com l’amor, com l’atmosfera d’una tarda d’estiu. D’una fragilitat exquisida, tremolen sota l’esguard del més tímid raig de sol. A les seves rames hi fan niu peixos de vellut vermell, per què tot torna, i els cicles són una corrua d’esclaus, geperuts sota el pes d’una cadena imaginària que ells mateixos s’han creat. La neu cau sobre els arbres, pinta de blanc el blau amb un rodet gruixut com un cotó de sucre. Els cristalls no són més que aigua freda, i els peixos ho saben, i esperen a què es fonguin. Volen d’un niu a un altre niu, es creuen superherois i, en conseqüència, s’abracen sempre que en tenen l'oportunitat, encara que rellisquin, ja que mai se sap quan caldrà calçar-se la capa i anar a salvar el món. En algunes ocasions, però, el món no vol ser salvat, i els peixos han d’insistir, esgrimint arguments que ni tan sols ells es creuen, bescanviats a qualsevol cantonada per mitja dotzena de cigrons cuits. La seva oratòria és envejable i, de moment, sempre han convençut el món, el que pot no ser, necessàriament, una bona notícia. Però la llum aviat tornarà a reflectir-se i els arbres blaus, amb les seves branques farcides de nius de peixos de vellut vermell, sospiraran pel que hagués pogut ser i sortiran de la història per la porta del darrera de l’escenari, la mateixa que condueix al recambró de les escombres on el Manel, a estones mortes, recita poesia a les amburnies de lleixiu.

Aquell que porta la llum

2008-05-09T20:20:00.002+02:00

Aquell que porta la llum va davant, camina lentament. Duu la torxa al braç dret i l’alça, ara i adés, per facilitar una mica de llum als que el segueixen. No és gira, però pel soroll de les passes sap que el seu lideratge no s’ha posat en dubte, i mai ho serà, i que cada giragonsa de la gruta subterrània per on avancen és una decisió única i irrevocable, mai qüestionada.

Les parets minerals alternen una mucositat gairebé orgànica amb l’agresta cadència dels cristalls, la foscor més absoluta amb la fosforescència encegadora, l’aridesa amb la superpoblació animal i vegetal. Més d’una vegada els ha calgut desfer algun revolt del camí quan s’han topat amb una extensíssima colònia d’estranys insectes blancs, curiosament bellugadissos dins del món aletargat de les profunditats de la terra. En aquelles ocasions, Aquell que porta la llum sempre els ha guiat envers un camí alternatiu, assegurant-los que no estaven pas perduts, que coneixia aquelles grutes com coneixia cada una de les paraules que causaren el desenllaç, que molt abans de tot plegat havia explorat aquella foscor una i una altra vegada. No els diu, però, que és dins d’aquella foscor que es trobà ell mateix, que és amb la companyia d’aquells insectes blancs, pràcticament transparents, que obtingué el coratge per fer allò que havia de fer, per dir allò que havia de dir.

Fa hores que caminen, potser dies. No han parat a descansar, no els fa falta, tindran una eternitat per fer-ho. Els que es troben més allunyats del cercle lumínic compensen la foscor resseguint la roca amb la punta dels dits, ara d’una mà, després d’una altra. Sovint retiren els dits d’un contacte llefiscós però la por de caure els obliga a estirar novament el braç, ara cap a l’altre costat, potser.

Els darrers instants foren molt precipitats, una fugaç successió d’imatges, de mirades, de retrets. Els calgué renunciar i els calgué jurar fidelitat. Les llàgrimes costaran d’oblidar, però tindran una eternitat per fer-ho. Després vingué la caiguda i l’impacte. Però això fou fa molts dies, o potser només unes hores. A la foscor el temps deixa de tenir sentit, tot és relatiu. Només Aquell que porta la llum és completament conscient de l’abans i del després. Només Aquell que porta la llum té el coneixement.

S’endinsen a la terra i aviat fins i tot la bellugadissa d’insectes desapareix i només els cristalls emmirallen la tremolor de les seves passes. No parlen entre ells, no els cal fer-ho. S’ho han dit tot moltes vegades. El silenci és físic, és un més d’ells, i els segueix amb la parsimònia del bon caminant. Alguns aprofiten el silenci i la foscor per plorar, encara que saben que han fet el que calia, s’han posicionat al bàndol correcte. Només amb el seu sacrifici es manté l’equilibri, el mateix equilibri que els fa allargar el braç cap a la roca, cap el desconegut.

Aquell que porta la llum mai es gira, sap que ningú no pot tornar enrere. Ara ja no. Ara ja és massa tard. Camina endavant, lentament, descendint més i més, buscant aquell punt de perfecta equidistància, darrere les grans portes de ferro. Les seves passes són segures i la foscor dels seus ulls abraça la foscor de la terra, la fa seva, l’estima. Tindrà una eternitat per fer-ho. Només ell coneix la necessitat de l’eternitat, i de l’equilibri, i és conscient de l’abans i del després, i sap que els cristalls, per molt brillants que siguin, només reflecteixen. Només ell no té por, no li cal tenir-ne. Ell és Aquell que porta la llum. Llucifer.

In-vers-ions

2008-05-01T17:34:00.001+02:00

El principi de la fi és la fi del principi, és la teulada que s’enfila des del soterrani, és la pluja que cau des de baix, que surt de món per espetegar contra el cel. L’ondulació és sempre cíclica, com els cristalls de neu, o la sal d’una llàgrima que s’adhereix a l’ungla. La pàgina en blanc, el blanc de la pàgina, el blanc dels ulls, el blanc de l’oblit que reflecteix tots els colors. Una teulada pintada de blanc que creix a batzegades, inestable, fràgil, suportant una corrua interminable de campanetes, sense principi ni fi. Un vaixell que navega pel perfil ondulat d’una llàgrima, repartint, a estones mortes, caducs peixos de vellut vermell

Xàldiga

2008-04-26T13:03:00.004+02:00

Cada vegada que passo la llengua per sobre de la ferida em sembla notar, encara, el regust ferrós de la sang. La ciutat crema, sóc molt més enllà del carrer Felicitat i de l’avinguda Tristesa. Porto una harmònica a la butxaca esquerra de la caçadora texana i, quan no tinc res millor a fer, me l'atanso als llavis i xuclo un parell o tres de notes d’alguna cançó. Xuclar no em fa tant de mal com bufar, però em limita les melodies. Camino maldestre, coixejo, i m’enfilo per sobre de runes, de trossos caiguts de façanes. Prop de la catedral m’he topat amb un cap de gàrgola al terra, i l’he fet moure unes quantes vegades amb el peu. Molt més amunt el cel és blau, d’un agrest esquerdat com el so d’una campana esberlada. No m’acosto a les flames dels edificis més alts però sovint puc sentir esgarips procedents d’alguna finestra perduda per sobre del fum. M’agradaria xiular, però també em fa mal, pel que en tinc prou de seguir caminant. Al parc hi ha gent estirada i gent asseguda, alguns somiquen. La gespa és molt verda, i em costa de deixar de mirar les fulles més tendres d’uns saücs. Hi ha arbres florits, i les flors es mouen lleugerament si fa una mica de vent. Molt lluny se sent una explosió i durant uns instants el silenci espera la precipitació de fragments de metall. Només uns pocs cauen al llac artificial i perforen les barquetes de lloguer. M’endinso per carrerons on ningú va pensar a clavar una placa amb el nom, carrerons anònims, anodins, anorèxics de llum. Xuclo dues o tres notes, prop d’una boca de metro, i en surt una gran quantitat de fum gris, mandrós, que no vol enlairar-se i em persegueix una estoneta, com un gosset. Dins una botiga de llaminadures trobo un globus de color taronja, enganxat al sostre. Tibo el filet que penja del globus i me’l lligo al trau de la butxaca on tinc l’harmònica. Més tard, segueixo caminant.

Per Sant Jordi...

2008-04-23T11:06:00.002+02:00

L'esfericitat de l'aigua, el vermell del pètal, reflecteixen als vostres ulls, s'hi perden....

Gràcies per anar-me llegint... Bon Sant Jordi!

El camí dels esclaus

2008-04-19T12:49:00.003+02:00

Molt abans de veure’ls, se’ls podia sentir. La dringadissa de les cadenes i dels grillons, l’espetec agut del fuet estavellant la pell de l’esquena o de les cuixes, el ronc somort de les rodes dels grans carros que arrossegaven els esclaus. Centenars i centenars d’homes i dones, descalços, vagament coberts amb trossos de roba mig esparracada, amb retalls penjant aquí i allà, estripats pel mateix fuet que estripava la carn de sota. Molt abans de sentir-los, s’observava la polseguera que aixecaven les seves passes, la llum taronjada que il·luminava els núvols baixos, fruit de les fogueres que encenien a la nit, durant les poques hores que s’aturaven per reposar, arreplegar una estona de son, rosegar un tros de pa amb formatge, o estellar una llesca de carn seca, beure un glop d’aigua massa viscosa i d’un tint massa verós. Molt abans, encara, s’intuïa la seva propera arribada, el dia traspuava un color diferent, els ocells s’inquietaven, naixia una bèstia amb dos caps o cinc potes.

Quan passaven prop d’un poble la gent es tancava a casa, fermava portes i porticons, anava amb cura que no quedés cap nen jugant al carrer. Els oferien el poc menjar de què podien prescindir, encara que els calgués passar gana el proper hivern. Algunes dones provaven de seduir els guerrers i, així, un cop saciats els seus instints, tal vegada no se n’endurien per força les seves filles. Eren dies de terror i de tremolor, i fins que la llarga columna d’esclaus no s’enfilava més enllà de les muntanyes ningú no gosava ni amb prou feines respirar.

Ningú no sabia la procedència d’aquells grans carros, ni coneixia la llengua que parlaven els guerrers, ni identificava els colors de les seves armadures. Ningú no sabia el destí d’aquell etern caminar. Hi havia qui sospitava que la columna d’esclaus no era el mitjà, sinó la fi, que no hi havia cap rei ni emperador que els estès esperant a la capital del regne o de l’imperi, que els guerrers no tenien famílies a les que tornar quan tot s’acabés, que no hi havia cap guerra que justifiqués aquella dringadissa de cadenes.

Hi havia qui sospitava, i hi havia qui obria de bat a bat la porta de casa seva, convidava els guerrers a entrar, els preparava un bon sopar, els deixava dormir al seu llit. L’endemà al matí es descalçava, calava foc a la casa, acompanyava els guerrers fins la columna d’esclaus, avançava coll, braços i cames i esperava pacientment que es repiquessin els fragments de metall que ancoraven els grillons. Més endavant, quan ja no pogués caminar més i no tingués forces per arrossegar el carro, el fuet li escriuria el nom a l’esquena.

Molt després de veure’ls, se’ls podia sentir. Molt després de sentir-los, s’observaven les petjades, les roderes, la cendra dels focs, el color indefinit de la seva ombra. Molt després, encara, s’intuïa el seu pas, la gent tenia un somriure diferent, es parlava més fluixet, costava atansar-se a una de les cases cremades, les creences s’abraçaven des d’una altra perspectiva, i els amants també. Hi havia qui sospitava, i hi havia qui sabia, que caminar és una forma de viure la vida i que, sovint, només es pot viure arrossegant el carro de la consciència, de l’existència, el carro de rodes circulars, fràgil equilibri, etern moviment, de la vida.

Radiohead

2008-04-17T10:47:00.003+02:00

La pluja d'avui dóna lloc a una certa melangia, i a escoltar Radiohead. Així, posem-li un parell o tres de youtubes, de diferents èpoques de la banda de Tom Yorke. Comencem per Nude, del seu darrer treball "In Rainbows" (escolteu-la amb els ulls tancats, imaginant-vos que camineu sota la pluja pels carrers deserts d'una ciutat anònima, quan tot és fosc i només la llum reflectida d'alguna farola il·lumina les vostres passes). Continuem amb No Surprises, una cançó i video molt minimalista, del disc "OK Computer". Finalment, Just, del disc "The Bends".

(Ben aviat, una història sobre una llarga columna d'esclaus, i la dringadissa que fan les seves cadenes quan caminen)

Il·lusió

2008-04-11T13:22:00.002+02:00

Voldria començar a escriure pel final de la història, just després del “i foren feliços per sempre més” i moure’m cap endavant, ensopegant amb cada petita escena dramàtica, subratllant amb cura una mirada compartida, deixant a l’entrellum, potser, un petó espiat d’amagatotis, posant una llambregada de misteri a com es van conèixer, qui va parlar primer i quines paraules foren les que trencaren el desencís i engendraren l’embruix. Voldria poder escriure un conte amb moltes elles, i eles geminades, amb moltes paraules boniques, com ara besllumada, o xiuxiuejar, o difuminades, o enjogassats, amb una cadència melodiosa, una mica lànguida, que acompanyés la lletra en una trajectòria sinuosa pels prats verds del somriure gramatical, semàntic i fonètic. Voldria pintar imatges amb ales a les pàgines, i ulls meravellats, i cabells rinxolats, blanquíssims, i cors que no es trenquin de forma atzarosa, sinó només quan sigui necessari per la coherència de la història. Voldria escapar-me del vidre, desballestar la valència dels electrons, desllorigar l’eix de rotació que arrela la introducció, nus i desenllaç a la manca d’originalitat, foragitar la consciència del coneixement que és l’inconscient el qui escriu, i que ho fa amb l’altra mà i amb els ulls envelats. Voldria poder-me endur una engruna de la vostra ànima, revendre-la al dimoni, o bescanviar-la per un got d’absenta, o un ram de violetes, tornar-vos-la a la matinada, mig beguda i amb una nova capa de pintura a sobre, potser amb la roba tenyida d’estrelles. Voldria trobar-me una làmpada amb un geni dins i descobrir com, aleshores, no li demanaria res de tot això.