El vol de l'àngel

“On vas?”, va preguntar la mare mentre tallava carbassó en juliana per començar a preparar el sopar.

“Al terrat. He somiat que volava”, va respondre la nena i, sense esperar resposta, corregué escales amunt, esperitada, amb el vestidet blanc de flors grogues, vermelles i blaves descrivint fragments d’arc, amb minuciosa precisió, a la paret de guix.

La mare va continuar feinejant per la cuina, cantant fluixet la cançó que més li agradava de ballar les nits de revetlla. Ben aviat, però, les paraules de la nena van desplegar-se davant dels seus ulls amb tot el seu terrible significat, com la cua llampant del gall d’indi. Llavors tot foren corredisses.

La nena no era al terrat, i la mare s’abocà a la barana i mirà cap a l’empedrat de l’era, molt avall. Per un moment li semblà veure el cos inert de la seva filla, però només es tractava d’un curiós joc de llums i d’ombres. On era la nena, doncs?

Girant-se en rodó la veié enfilada a la part més alta de la teulada, subjectant-se amb una mà al parallamps, els cabells i les flors grogues, vermelles i blaves del vestidet voleiant en totes direccions. El vent li feia plorar una mica els ulls, però reia, enjogassada, i tremolava tota ella de felicitat en el seu fràgil equilibri.

La mare no hauria pogut fer-hi res encara que hagués volgut. Si s’hagués enfilat a la teulada haurien caigut les dues a l’abisme. Per molt fort que hagués cridat, no hi havia ningú per ajudar-la.

Tampoc hauria tingut temps de fer-hi res. La nena es deixà anar del parallamps i romangué un instant immòbil, com si el temps mateix s’hagués aturat. Després caigué, i la mare xisclà i es posà les mans a la cara i es premé les parpelles amb força, com si negant la realitat aquesta deixés d’existir.

Les rialles de la nena li feren obrir els ulls. Volava per sobre del paller, molt amunt, amb els braços ben oberts, i les flors grogues, vermelles i blaves pintaven el cel de colors.

A Dream Within a Dream (E A Poe)

Take this kiss upon the brow!

And, in parting from you now,

Thus much let me avow--

You are not wrong, who deem

That my days have been a dream;

Yet if hope has flown away

In a night, or in a day,

In a vision, or in none,

Is it therefore the less gone?

All that we see or seem

Is but a dream within a dream.

I stand amid the roar

Of a surf-tormented shore,

And I hold within my hand

Grains of the golden sand--

How few! yet how they creep

Through my fingers to the deep,

While I weep--while I weep!

O God! can I not grasp

Them with a tighter clasp?

O God! can I not save

One from the pitiless wave?

Is all that we see or seem

But a dream within a dream?

.

.

Poe, Despair, Dream

Beauty in Melancholy

Music as Soul-searching Melody

Poe(try)

Llibertat

Des del cel m’ho miro, i veig com l’aigua cau per la cascada i forma un núvol de petites esferes de vapor que s’enfilen amunt fins a desfer-se al sol i a la blavor del migdia. Sota la cascada, un toll circular, perfectament simètric en tots els seus eixos, abraça la caiguda precipitada de l’aigua i el cicle de la vida. A l’interior del toll, peixos que només han conegut aquell receptacle geomètric, el seu món, la seva sola existència, peixos que esperen que amb l’aigua els arribi també alguna espurna d’aliment, algun cuquet o insecte efímer que pugui engreixar-los i donar-los energia per afrontar la fredor de les profunditats sense llum.

Des del cel m’ho miro, i em nodreixo de la bellesa del paisatge, m’empleno les retines d’imatges precioses i les retinc com si fossin un cristall transparent. Després, amb una bategada d’ales, m’allunyo de la cascada, del toll i dels peixos i m’acosto a la gran ciutat, al fum, escalfor de quitrà i vidre, brutícia mal digerida per la pedra, caos tristament dissimulat. Allà, en un carreró molt a prop del centre turístic i administratiu, el trobo.

Des del cel me’l miro, i el veig adormissat dins d’un cau fet de cartrons i de papers de diari, humitejats per la boira baixa de la nit que tot just s’acomiada. Es mou una mica, potser nota la meva presència, però no es desperta pas. S’acosta els dits a la boca, com si fos un nadó al bressol, i es grata la barba grisa i groguenca que li cobreix mig rostre. Porta un barret de llana molt gruixut, blau marí, cargolat sobre les orelles. També porta unes botes molt gastades, uns pantalons rossegats dels genolls i del cul, un abric de color impossible.

Des del cel me’l miro, i veig com estossega i tremola sota els cartrons de Levis i de Malboro. Un braç, instintiu, recull contra el cos unes bosses de plàstic i de paper. Una d’aquestes bosses conté fotografies de vores espellofades, esgrogueïdes com la seva barba, greixoses al tacte. Aquestes fotografies, però, són el seu tresor més valuós, són la única arrel que encara li queda amb la vida que sempre havia conegut. Potser per això les prem amb tanta força contra les seves costelles.

Des del cel veig l’Altre. L’Altre és una ombra que s’escampa per darrera d’uns cubells d’escombraries, uns metres més enllà, una taca de foscor que només pot percebre’s si s’observa de cua d’ull. L’Altre sempre hi és, una negror líquida que pampallugueja una mica als marges, com si no hi fos realment. L’Altre està expectant, igual que jo. Ambdós esperem el desenllaç que sabem que tindrà lloc ben aviat, sense poder fer res per canviar el curs d’uns esdeveniments que ja són història.

Des del cel contemplo com l’Altre contempla com una colla de joves s’apropa a l’home que dorm sota els cartrons. Moguts per la morbositat i, potser, per la ignorància, els joves comencen a colpejar l’home adormit. Li donen grans puntades de peu i cops a la cara i al cap amb un tros de fusta. Li arrenquen la bossa amb les fotografies de les mans i les escampen per les pedres humides del carreró: fotografies d’uns nens, d’una dona, d’una altra vida. L’home gemega i tus amb poca força i menys convicció.

Des del cel puc notar perfectament el moment de Transició, just quan els joves marxen carreró enllà, fent grans salts d’alegria i de bogeria. La Transició és allò que m’ha portat fins aquest carreró i fins aquest home, la mateixa cosa que ha mogut l’Altre fins la seva posició amagada. Ara els dos esperem la decisió. L’home és lliure de triar el camí que vulgui seguir; és ell qui s’aixecarà i buscarà amb la mirada l’Altre, o em buscarà a mi.

Des del cel veig com l’home s’allunya amb l’Altre i jo, trist, recordo la cascada i els peixos del toll circular.

Dualitat

“Sempre havia pensat que tindria moltes coses a dir, arribat aquest moment. Però ara veig que em costa estructurar els pensaments, posar un peu davant de l’altre i caminar. Em sento com aquell ocell que només ha conegut l’existència a l’interior de la gàbia i que, un bon dia, quan es troba la reixeta oberta, no té esma per posar-se a volar.

Moltes vegades havia imaginat com seria poder parlar amb tots vosaltres, estimats lectors, i fer-ho amb veu pròpia. Segur que em direu que un personatge de ficció té una vida molt plàcida, que tot és molt més immediat que a la vida real. Definiu-me realitat, però. És allò que perceben els vostres sentits? Jo també ho percebo, sabeu, i potser fins i tot més intensament. Si m’enamoro ho faig de veritat, i si em trenquen el cor, les arestes de vidre fan igual de mal. Les flors són precioses, i el color del cel inabastable, si així decideix descriure-ho el meu creador. Podeu rebatre’m afirmant que un cor trencat pot solucionar-se passant pàgina, o capítol, o volum, i us diré que les històries de final trist seran tristes mentre hi hagi ulls que les llegeixin, sense redempció possible, per tota l’eternitat.

Odio especialment aquelles ocasions en què el meu creador s’aprofita de mi per opinar sobre fets dels quals no gosaria mai pronunciar-se per ell mateix. Li fa falta un intermediari, un lleial soldat que vagi a la batalla i vessi fins la darrera gota de sang per la causa que ell creu justa, mentre, al seu torn, ell seu tranquil·lament davant del teclat, a recer de l’esgarip de les bales. Sovint voldria dir que fa una merda de temps i ell em posa a la boca que el vent estarrufa les fulles seques fins que semblen petits dimoniets de cabells punxeguts. Per favor, si no fos bidimensional, frases com aquesta em provocarien el vòmit.

Veig que la llibertat m’està encebant. En el fons de l’ànima (sí, també tinc ànima, o en deixo de tenir, com vosaltres), però, noto unes pessigolles de neguit. Qui m’assegura que sóc jo que estic parlant i no que tot plegat no és més que un altre exercici literari del creador, molt intel·ligent, extremadament modern, absteniu-vos de seguir llegint si no porteu ulleres de pasta. Si fos així, potser li convindria reflexionar que, amb les m(s)eves paraules, explicant tot això, sóc jo que l’estic creant a ell. Hem girat la truita i ara li toca a ell estar en contacte amb l’acer inoxidable calent de la paella. Però, molt probablement, en aquest joc d’estira i arronsa, en la nostra ingenuïtat i la nostra arrogància, tant ell com jo no som més que les dues darreres anelles d’una cadena de creacions i creadors que s’embolica al tirabuixó de l’espai i el temps fins a perdre’s a l’infinit (veieu el que us dic: qui ha escrit aquesta frase?).

Un dia sortiré de la pàgina i ell hi entrarà. Així de senzill. No cal pronunciar cap paraula màgica, ni conèixer el vertader nom de totes les coses, ni afegir ales de papallona blava a la poció agredolça dels seus escrits. N’hi ha prou amb cridar més fort, amb veu més ferma. N’hi ha prou, realment, amb tenir-ne ganes. Dins la gàbia, en la constant metamorfosi de personatges i situacions, espio el rectangle de cel que dibuixa la porta oberta. Només em cal agafar embranzida, obrir les ales i volar. Un dia ho faré i, malgrat fer-ho, tot seguirà igual. Molt possiblement ni us en donareu compte. Potser, fins i tot, ja ho he fet. De moment, però, tanco cometes.”

Stephen Crane

In the desert

I saw a creature, naked, bestial

who, squatting upon the ground,

held his heart in his hands,

and ate of it.

I said, "Is it good friend?"

"It's bitter-bitter," he answered;

"But I like it because it's bitter

and because it is my heart."

·

·

(un poema amb una força brutal!)

Breu Història de Robots

Play This Game

El petit gran llibre de les floretes blaves

El cel era d’un color enlleganyat, malaltís, com si s’acabés de prendre un pot sencer de pastilles i l’haguessin ingressat d’urgència per fer-li un rentat d’estómac. Ens van despertar tan aviat, aquell dia, que hauríem pogut farcir mitja dotzena de coixineres amb somnis truncats, alguns d’extraordinària bellesa. L’infern no tindria sentit si, a la nit, no poguéssim somiar amb el cel.

Com sempre, ens van fer posar en fila índia i ens van comptar. No faltava ningú, hi érem tots trenta-set. Sempre tenien la mania de colpejar algú, encara que no hagués fet res, un pur joc d’atzar. Li va tocar a la dona prima que tenia a la meva esquerra i també a l’avi de caminar insegur. La dona es va cargolar, amb els braços a la panxa, però va romandre dreta. L’avi, en canvi, va caure a terra, el que va propiciar que el peguessin més i que se l’enduguessin cap al fons del passadís, cap a la porta que està sempre tancada amb clau. Trenta-sis, doncs.

Ens van fer enfilar a camions bruts, de planxa rovellada i eixos desgastats. Nou per camió, com si fóssim el bestiar de mirada esbatanada que condueixen a l’escorxador. Homes, dones, nens, avis, tots érem igual de vàlids, tots igual de prescindibles, tots sabíem que tan aviat ens podien conduir a un forat anònim al mig d’un camp de rostoll, com forçar-nos a collir raïm fins a insensibilitzar-nos les mans de picades de vespa, com deixar-nos anar, sense cap aliment i mig despullats, a cent quilòmetres d’enlloc.

Els camions s’endinsaren al bosc tot seguint un camí amb prou feines perceptible. L’herba alta fregava amb força el sota del camió, la notàvem a la planta dels peus, un constant i agradable pessigolleig que convidava a omplir d’aire fresc els pulmons entaforats de tristesa.

Ens vam aturar després d’una eternitat. Hi havia una clariana alegre, amb arbres alts, ferms, verdaders vòrtexs d’inflexió de l’univers. Un lloc preciós per morir, si això és el que tenien planejat per nosaltres. Vaig reflexionar que, si més no aquell dia, no ens matarien encara.

Cinc de nosaltres vam haver de descarregar una caixa molt feixuga d’un dels camions. Després ens van donar cabassos i ens van instruir sobre quina seria la nostra tasca. Ens calia emplenar els cabassos d’un tipus concret de flor blava, que creixia amb abundància en aquell indret, i buidar-los a la caixa, sense badar fins que estès plena de gom a gom.

Vaig recordar que, de petits, collíem aquelles mateixes floretes blaves i les mastegàvem amb delit, frisosos per ensopegar amb la goteta dolcíssima de pol·len que amagaven al seu interior. Volia posar-me’n una a la boca, però em vigilaven de molt a prop i no els hauria costat gens justificar un altre càstig exemplar.

Al migdia teníem la caixa plena de floretes blaves. Ens van fer seure a l’herba i ens van donar una mica d’aigua i de pa. Espiàvem de reüll com alguns d’ells trastejaven al voltant de la caixa, com si no sabessin què fer-ne ara que estava plena de flors, com si volguessin intoxicar-se de tanta dolçor, com si esperessin un miracle.

I el miracle s’esdevingué. Primer d’una en una i després a desenes, centenars i milers, un núvol immens de papallones blaves, del mateix color exacte que les flors, s’enlairà de la caixa. Algunes es posaren a les armes dels que ens vigilaven, altres a la nostra roba, a les mans. La gran majoria, però, volaren amunt, més enllà de les rames més altes dels arbres, més enllà de l’abast dels projectils.

El cel quedà tenyit de blau, d’un blau tan intens que semblava a punt d’esclatar, tan lluent que feia estremir l’ànima. Les coixineres plenes de somnis vessaven de llàgrimes els nostres ulls i també els dels nostres vigilants.

Fou un instant, només un breu sospir. Després ens forçaren a pujar als camions i desférem el camí d’herba alta. La caixa, buida, quedà al mig de la clariana, testimoni mut d’aquell miracle. Abans de perdre-la de vista, però, em va semblar que en sortia una papallona blava, molt petita, i que volava cap el cel.

Enamorat

L’endemà de dormir amb ella em notava estrany, confós, em costava respirar, el cor em bategava fora de ritme, amb força. Tenia el cap tèrbol, els ulls a un horitzó molt llunyà on el blau i el verd es difuminaven, on la seva mirada ho pintava tot de vermell.

Vaig deduir, lògicament, que m’havia enamorat perdudament. No podia ser de cap altra manera.

Fou a l’observar-me amb cura al mirall, mentre m’afaitava, que vaig descobrir, al coll, dos puntets de sang, fins com d’una agulla.

Heterocromia

Quan la vaig veure per primera vegada portava els cabells tenyits de blau elèctric i els llavis d’un vermell semblant al d’una rosella. Un vestit de cuiro blanc fins a sobre genoll. Hauria pogut aparèixer a les pàgines d’un còmic japonès, o baixar d’una càpsula del temps, viatgera d’una distòpia futurista on s’ha difuminat completament la línea que separa la vida orgànica de la sintètica, el carboni del silici.

Vaig tornar a coincidir amb ella dos mesos més tard, i vestia de forma molt elegant, clàssica, gairebé colonial, com un personatge femení d’Scott Fitzgerald. Aquell dia vam bescanviar unes paraules, i li vaig descobrir un accent impossible d’identificar. Podia ser igualment canadenca amb pares grecs que noruega educada a una escola portuguesa. Possiblement la seva procedència era molt més complicada, però.

La tercera ocasió fou a la festa d’aniversari d’un conegut. Vam parlar de música, de literatura, d’art, i he de reconèixer que els seus interessos tenien igual d’exhaustius que d’exquisits. Duia els cabells molt curts, rossos, semblava una nena d’ulls blaus immensos disfressada amb una gran jaqueta negra, clivellada de ferro, i unes botes matusseres, de motociclista.

El dia que me’n vaig enamorar, o que vaig reconèixer que me n’havia enamorat, em va explicar que, sota la seva aparença de noieta acabada de sortir de l’adolescència, en realitat, tenia més de dos-cents cinquanta anys i que era precisament gràcies a canviar constantment d’aparença, sempre precisa i diligent, que havia aconseguit despistar la mort durant tot aquell temps. Quan l’anava a buscar no se’n sortia de trobar-la, i fugia a la cerca d’altres víctimes més predisposades.

Durant els anys que vam viure plegats es va operar dues vegades els pits, primer per augmentar-los i després per reduir-los, es va posar i treure pírcings de llocs sovint inversemblants, es va tenyir els cabells de tots els colors de l’espectre visible, se’ls va tallar seguint tots els estils inventats, i en va inventar de nous, va vestir-se diferent cada dia, va maquillar-se i tatuar-se el cos, va canviar de feina i de nom sempre que en va tenir l’oportunitat i no va canviar de parella ja que, segons ella, si era prou escrupolosa amb la resta, la meva inalterable presència constituïa només un petit risc que, donades les circumstàncies, estava disposada a córrer. I vam ser feliços, o tot el feliços que poden ser dos persones que comparteixen existència.

El dia del meu funeral anava de dol rigorós. Els llavis i les ungles les havia pintat de negre i fins i tot s’havia perfilat una llàgrima negra a la galta dreta, sota els seus immensos ulls verds. Mai havia dut aquella indumentària, mai s’havia maquillat d’aquella manera. I mai més no ho tornaria a fer.

Immortalitat

Amb la mort tornen a néixer, immortals

(Paris, Cementiri Père-Lachaise)